Política!

L’equip de govern, amb majoria absoluta, va voler començar o, millor dit, continuar la legislatura rebent al grup opositor. Els va citar amb un escarit escrit d’allò més protocol·lari i ple de bones intencions. L’oposició no va tenir gaire temps per organitzar-se i convocar tots els membres, però les dates lliures eren poques i no hi havia gaires opcions, així què, finalment, van decidir assistir a la reunió i mirar de començar la legislatura amb el millor dels climes i tarannà.
L’equip de govern es mantenia amb els mateixos càrrecs i persones, només un canvi poc significatiu i ja conegut per tots. Encara que no havia estat presentat oficialment era vox populi el seu nomenament. Per part de l’oposició havien canviat alguns membres, s’havien incorporat persones joves i amb renovades il·lusions per fer front a una legislatura que prometia grans emocions i grans esforços per mantenir el conjunt de la població i l’equilibri social.
De feia temps la població havia estat marcada per l’ambició d’altres termes que volien annexionar-se el territori o, simplement, retirar-li la independència. Era una població que si bé no presentava uns grans números econòmics ni un gran patrimoni si que disposava d’un gran vigor social i uns equips tècnics que eren l’enveja d’altres pobles veïns. També disposava o gaudia d’un gran potencial pel que feia a la promoció de la comarca. Era un referent turístic.
El cas es que, malgrat disposar d’un objectiu comú tant l’equip de govern com l’oposició, tots dos mantenien un enfrontament més aviat visceral. Mentre l’equip de govern es postulava per l’annexió, l’oposició volia mantenir la independència. Mirat imparcialment, un pensaria que l’únic propòsit de tots dos era tirar endavant la població, i que, si totes dues parts fessin un front comú la voluntat i el futur de la població seria més que esperançador i envejable.
La reunió es va desenvolupar tal i com, en el fons, tots esperaven. Cadascuna de les parts va exposar les seves intencions, els seus propòsits i els seus projectes. Qualsevol persona aliena a la reunió hagués pensat que tots dos parlaven de la mateixa cosa. Però poc a poc van començar els retrets i els atacs que, sense arribar a l’atac personal, poc en va faltar. L’oposició es sentia repudiada i l’equip de govern atacat. Malgrat tot, tots dos parlaven del mateix, del futur de la població i del benestar dels seus habitants. Tots dos buscaven el millor encara que cadascun des d’un punt de vista més que oposat.
Un dels nous membres del grup opositor s’ho mirava tot amb una certa incredulitat. Era una persona nascuda al poble i que sempre hi havia viscut allà, s’estimava el poble com pocs. El fet d’estar a l’oposició li feia mirar amb recança les propostes i intencions de l’equip de govern. Durant molt anys havia vist com el poble s’anava degradant poc a poc i ell sempre havia pensat que la culpa era dels governants, per això es va incorporar a l’oposició, però poc a poc s’havia adonat que una part de culpa també era del seu equip, potser s’estava fent una oposició derrotista, poc constructiva i poc participativa. També era cert que l’equip de govern prenia moltes decisions de manera unilateral i sense buscar el consens. Potser el problema de la lenta degradació de la població era comuna.
Mentre els polítics es retreien mútuament, això sí, amb molt bones paraules i un somriure fingit, el nou membre de l’oposició per uns moments es va imaginar la seva població governada sense oposició, governada sense equip de govern, només un equip, un únic equip lluitant i governant per un mateix bé, el poble. Potser sí que l’annexió era la millor solució, potser sí que la comarca es veuria beneficiada per la imatge del poble, potser sí que si els tècnics dels pobles treballaven per la nova mancomunitat tirarien a aquesta endavant per després beneficar al poble. Potser sí. Però tot això també seria possible mantenint la independència.
L’oposició tenia por a l’annexió, a la mancomunitat. Tenia por de perdre qualitat de vida, tenia por de perdre població, tenia por de perdre la identitat. Tenia por de quedar-se sense matèries primeres, sense recursos i sense patrimoni.
I el nou membre de l’oposició es preguntava perquè no es parlava, perquè no es deixaven de banda les rancúnies i perquè no es feia un front comú. Sabia que si ho proposava seria criticat, sabia que si ho intentava seria malfiat.Tot just acabada la reunió, el nou membre de l’oposició va sentir una fredor al cos, va sentir com una part de la seva vida, de la seva història, es veia amenaçada per la manca de diàleg, per les postures totalitàries d’uns i per la tossuderia dels altres. Va veure una sortida, va veure una llum per al poble, però tal com la va veure aparèixer la va veure desaparèixer. En aquell moment va entendre el que era la política, una ciència, un art, en el que el menys important és l’opinió i els desitjos i inquietuds d’aquells que realment s’estimen el poble, d’aquells que els ha posat allà on són i d’aquells que hauran de patir, i beneficiar-se, de les decisions d’unes persones que, més enllà de buscar el benefici comú busquen el benefici personal. I és que, al final, què és la política sinó un reflex de la pròpia vida!.