El coixí

Se’n va anar a dormir com cada nit després d’haver rellegit les notícies del dia al diari. Li agradava llegir el diari abans de dormir, assabentar-se de les notícies amb la perspectiva que dóna el temps i poder recrear-se en alguna notícia, en algun article d’opinió o editorial amb la que reflexionar abans de dormir.
En allitar-se seguia sempre els mateixos rituals. Cobria el seu cos nu d’una crema hidratant de components naturals que conferien a la seva pell un extra de vitamines i nutrients. Li agradava amagar-se sota els llençols i notar aquella olor a naturalesa, aquella olor a camp i aquella frescor. Algunes vegades mentre cobria la seva pell amb aquella loció es recreava en les parts més íntimes del seu cos i imaginava que algú les acaronava suaument, assolint un punt d’excitació que li feia pujar la temperatura i la humitat corporal. En aquell moment detenia les carícies i s’amagava tímidament sota el llençol. Quan el seu cos era prou relaxat i adaptat a la nova postura posava el despertador, col·locava el got d’aigua al ben mig de la tauleta, no fos cas que caigués, i encenia el radio despertador. Sempre sintonitzava la mateixa emissora, aquella emissora que només emetia música sense interrupcions, música de la seva època, música melòdica, música romàntica, música relaxant. El volum baix, molt baix. Volia sentir la música però que aquesta no distragués les seves reflexions.
Quan notava la son més a punt tenia un costum, un bell costum. S’abraçava instintivament al coixí, un coixí perfectament adaptat al seu cos pel pas dels anys, un coixí màgic al que s’abraçava, al que parlava a cau d’orella i acaronava en tota la seva extensió. Aquell coixí era la seva parella imaginària, la seva parella desitjada, la seva parella estimada. Però aquella nit tot era diferent. Quan es va abraçar al coixí, qual el va acaronar no pensava en ningú. Semblava que la seva imaginació l’havia traït i era incapaç d’evocar ningú, ningú estimat, ningú desitjat, ningú imaginat.
No va tenir prou esma de continuar abraçant el coixí. Va fer un darrer intent abraçant amb força, amb molta força el coixí. El va acostar a les seves parts íntimes, i el va arrambar ben fort i el va fregar tot buscant despertar els seus instints, els seus records, la seva memòria i la seva imaginació, buscant forçar-la per poder evocar algú, encara que aquest algú fos un algú imaginari. Aquella nit no va dormir amb ningú, per primer cop d’ençà temps, molt de temps.
Quan es va despertar va seguir els mateixos rituals de sempre. Va apagar el despertador abans que sonés, va estirar el seu cos i va anar al bany. Els mateixos rituals de cada dia, esmorzar, rentar-se, hidratar el cos i triar la roba. Sempre els mateixos rituals. Abans de vestir-se i amb el seu cos encara nu feia el llit amb uns especial al coixí, al coixí màgic que aquella nit l’havia abandonat. Com cada matí el va espolsar i col·locar al mig del llit, entre els altres coixins del llit, com si amb aquella posició li volgués demostrar el que significava el coixí, el coixí màgic. El coixí, aquell coixí, era el protagonista en aquell llit gran i solitari, aquell coixí era la parella imaginària, la parella desitjada, la parella estimada.
Com cada matí va sortir al carrer per anar a la feina. Li agradava anar amb temps i veure el dia despertar, li agradava creuar-se sempre amb la mateixa gent, seure sempre en el mateix vagó i cadira del metro i repetir els mateixos gestos. Es col·locava metòdicament el mp3, seleccionava la música més adient per aquell moment i es posava a llegir. Abans d’arribar a la seva estació guardava el llibre i repassava visualment als ocupants del vagó. Alguna vegada trobava a algú que li agradava, que l’atreia físicament i mirava de recordar aquell cos per després, en la solitud del seu llit, jugar amb el coixí. Però aquell dia no va trobar ningú, aquell dia no hi havia cap cos prou interessant per transformar-lo en coixí.
Va passar el dia, va passar aquell dia i molts d’altres sense que a l’arribar al llit el coixí es convertís en ningú, en ningú imaginat, ningú desitjat o ningú estimat. Quan abans d’enllitar-se cobria el seu cos de crema hidratant i acaronava les seves parts més íntimes ja no notava la temperatura pujar, ja no notava la humitat del seu cos. Va deixar de posar la ràdio, no volia sentir música melòdica, música romàntica, música relaxant. Només volia reflexionar. Ja no llegia el diari buscant alguna notícia, algun article d’opinió o alguna editorial per després reflexionar. Només volia pensar, reflexionar i meditar buscant un perquè. Aquella dona, aquell home, que dormia abraçat al seu coixí ja no tenia ningú en qui pensar, ja no tenia ningú a qui abraçar ni a qui estimar o desitjar. Aquella dona, aquell home, estava preparat per trobar una parella amb qui substituir el coixí. Aquella dona, aquell home, havia buidat el seu cor, la seva ànima de vells fantasmes, de vells records. Aquella dona, aquell home, ja estava preparat per a l’amor, per a l’amor real, per les abraçades i les carícies reals. Aquella dona, aquell home, s’havia alliberat, havia alliberat el seu cor. Ja estaven preparats per trobar un protagonista real, un protagonista de pell i ossos per al seu llit, algú que li retornés les abraçades, les carícies i els petons, algú que s’arrambés i que estrenyés el seu cos. Algú a qui parlar a cau d’orella i que com a resposta s’abracés. Algú, en definitiva, que hidratés el seu cos cada nit abans d’anar a dormir.