Perquè estic malalt és que ploro

Diu la llegenda que temps enllà, quan encara hi havia dinosaures i els boscos eren frondosos i els rius cabalosos, no plovia mai. Fruit de la evolució d’unes espècies va aparèixer una nova forma de vida, van aparèixer els humans. Al principi es van integrar en l’estil de vida pròpia de l’època i convivien amb les altres espècies.
Però el seu cervell estava més desenvolupat que els de la resta d’éssers vius, o menys, tot és qüestió de matisos. El cas és que mica en mica va anar evolucionant. Una sèrie d’esdeveniments climàtics va fer que moltes de les formes de vida desaparèixessin i d’altres es mantinguessin al planeta, una d’elles l’espècie humana.
Amb el temps i amb la pròpia evolució dels humans aquests van començar a fer malbé el planeta, a fer malbé la natura i aquesta es va començar a manifestar plorant, fet que va ser definit per aquells humans com pluja. Al principi plovia d’una forma tènue i regular, de manera que la natura restablia les malifetes dels humans desprenent aquells plors sobre els terrenys malfets per l’acció dels humans.
La història del planeta va transcórrer d’acord amb els esdeveniments marcats pels humans. Van haver moltes civilitzacions, unes beneficioses i d’altres no tant i totes elles feien de les seves en el seu territori. A la pluja es van unir altres formes de defensa del planeta, de la natura. Unes vegades en forma de vent, altres en forma d’erupcions volcàniques, terratrèmols o foc, el cas és que el planeta mantenia el seu equilibri i amb ell el de la resta d’espècies vives que el poblaven.
Els humans per mantenir la seva supremacia i el seu estatus van començar a esgotar els recursos naturals amb més velocitat de la que el propi planeta podia restablir-los, així que no hi havia cap altre remei que duplicar, triplicar, quadruplicar la seva intensitat, però la natura, el planeta, sempre ha estat més savi que l’espècie humana i va comprendre que començar una guerra de poder amb aquella espècie destructora no era ni molt menys beneficiosa pel seu equilibri, la natura sabia que establir una lluita per equilibrar l’acció humà només podria comportar la destrucció d’aquella espècie rebel i d’una important part de la seva pròpia existència, d’una part del planeta. I la natura, que ja havia vist desaparèixer una bona part de les seves criatures, no estava disposada a assistir a la desaparició de més éssers vius.
Poc a poc el planeta es va veure ocupat desmesuradament per aquella espècie que no parava de multiplicar-se i d’esgotar els seus recursos. Impotent, les ganes de plorar es multiplicaven, i el que abans eres plors tènues i regulars es van descontrolar i van portar al naixement de grans tempestes, de grans erupcions i gran terratrèmols en zones densament ocupades per humans, fet que comportava la desaparició d’un bon nombre d’aquelles éssers i de les seves civilitzacions.
Però els humans que hi quedaven, es multiplicaven actuant amb més virulència contra aquell que els hi donava aixopluc, contra el planeta, contra la natura. Potser inconscientment, potser no, el fet és que el planeta es veia cada vegada més atacat, més violat, per aquella espècie i per les seves civilitzacions.
Els humans es van anar agrupant en grans aglomeracions anomenades ciutats, algunes d’elles es situaven sobre terrenys altament perillosos, altament sensibles i reptaven les més elementals teories de l’equilibri, semblava com si volguessin demostrar una suposada superioritat sobre la pròpia natura, però res més lluny de la realitat, la natura, per mantenir-se viva havia de defensar-se, i per això, continuava el seu cicle vital. Els rius continuaven els seus reguers, els volcans continuaven formant les seves illes i els terratrèmols continuaven definint el perfil del planeta. Potser aquells esdeveniments molestaven i destruïen a una gran part d’humans, però és que el planeta no havia acabat de créixer i havia de continuar el seu camí.
Els humans no acabaven d’entendre aquelles reaccions. Amb el pas dels anys, dels segles i amb els recursos cada vegada més esgotats, les accions defensores del planeta es multiplicaven mentre que, els plors jo no tenien res de tènues i regularitat. Cada vegada plovia, cada vegada el planeta plorava, amb més intensitat i amb més virulència. Els humans van començar a parlar de canvi climàtic, però no era això el que passava, no, el que passava és que el planeta estava trist, el planeta estava deprimit. Es sentia malalt, es sentia agredit per aquella espècie que formava part del seu cos, per aquella espècie que, no fa tant, havia estat totalment integrada a ella.
El planeta estava trist, estava deprimit, estava malalt, i va haver d’anar al metge, al metge del univers. I aquest li va diagnosticar un principi de malaltia que si no es tractava convenientment li podria comportar la mort, i el planeta no volia morir. El metge del univers va ser tallant, va ser clar. O acabava amb aquell virus que l’atacava, o acabava amb el virus de l’espècie humana, o acabaria morint.El planeta terra estava amenaçat. Podia haver acabat amb aquell virus maligne que el matava lentament però sense pausa. El planeta terra, mitjançant el seu gran comunicador i intermediari, la natura, va parlar amb aquell virus i li va demanar el seu ajut. L’espècie humana va rebre el missatge. L’espècie humana s’ho està pensant, però no queda gaire temps, la mort del planeta és cada vegada més a prop. Alguns humans han entès el missatge i mira de posar-hi remei. Altres s’ho miren amb indiferència. Mentrestant, el planeta continua plorant. Abans plorava regularment, ara, cada cop plora d’una forma més estranya, però és que el planeta s’està morint i la curació a la seva malaltia és molt cruel, tant, que el planeta està disposat a morir per salvar a unes de les seves espècies, mentre que aquesta, indiferent, continua agredint-lo i acabant amb altres formes de vida que no fan més que, mantenir l’equilibri del planeta. Fins quan aguantarà el planeta suportant la seva malaltia?.