Aquell matí

Sabia que no ho havia de fer, però ho vaig fer, li vaig dir que la estimava però no era cert, o potser sí, potser en aquell moment si que la estimava però ara ja no. Ara la tinc al meu costat, despullada i dormint després d’una nit d’intensa passió i desbocades emocions i se que li he de dir el que sento, o el que no sento. He de dir-li que no, que no la estimo.
Ens varem trobar ahir mateix durant una exposició de fotografies en un edifici modernista de la ciutat. Feia molt de temps que no ens veiem i teníem moltes coses que explicar-nos coses, les nostres coses i tot allò que ens havia passat d’ençà l’últim cop que ens varem veure.
Uns anys enrere varem compartir un projecte laboral que ens va exigir una gran dedicació. Durant aquells mesos la pròpia dinàmica laboral i la exigència del projecte va fer que passéssim moltes hores junts, tantes que no teníem temps per la nostra vida privada, per la nostra vida personal, però la implicació era tal que res ens importava més que fer d’aquell projecte l’únic objectiu de les nostres vides, no en va aquella feina hauria de determinar les nostres carreres professionals.
Aquella dedicació va portar a que la seva relació de parella, una relació fins aquells moments estable i consolidada s’anés en orris just en meitat del projecte i ella va trobar consol i comprensió en mi, encara que jo el que realment buscava és que es centrés en exclusiva en el projecte i que oblidés les qüestions personals. El cas és que va trobar en mi alguna cosa més que un company i poc a poc els seus sentiments cap a mi va arrelar en el seu cor.
Per a assolir i tirar endavant el projecte viatjàvem contínuament d’una banda a l’altra. Esmorzàvem, dinàvem i fins i tot sopàvem junts. La compenetració i dedicació havia de ser tal que en més d’una ocasió ens confonien amb una parella, paper que ella havia assumit en més d’una ocasió mentre jo no li donava gaire més importància de la que per mi tenia el propi encàrrec de finalitzar la feina encomanada.
Finalment varem terminar el projecte i amb ell varem aconseguir el reconeixement professional que tots dos buscàvem. Però no només va acabar la relació laboral, també va finalitzar la relació personal per culpa del malentès provocat pel veritable sentit de la mateixa. Durant el sopar de celebració de l’èxit aconseguit ella va declarar els seus sentiments i va confessar l’amor que professava per mi. Volia que passéssim aquella nit junts i que la nostra relació continués, tant la personal com la laboral. Però per a mi era impossible. No hi havia cap altra dona a la meva vida però és que en aquells moments no hi havia espai per a cap dona. Havia de continuar la meva vida sol i aprofitar el moment propici professionalment. D’altra banda, no sentia res per a ella, ni tant sols atracció física. Així que, després d’aquell sopar les nostres vides es separaven.
Però aquell matí, en una exposició fotogràfica en un edifici modernista de la ciutat, ens varem retrobar. Al principi ens va costar reaccionar, a tots dos ens va costar reaccionar o, si més no, com reaccionar. Però ella va trencar el gel i després de saludar-nos amb molta fredor, em va donar dos petons. Per uns moments varem oblidar aquell últim sopar per recordar tots els bells moments viscuts mentre durà el projecte. Vem visitar plegats la exposició, vem riure junts i dinar, i berenar i sopar.
Per casualitat vem sopar al mateix restaurant que aquella última vegada, fins i tot a la mateixa taula i, com va observar ella, vem sopar el mateix. Ella continuava sent la mateixa, continuava sense agradar-me físicament però es mostrava molt relaxada, més esplèndida i amb una especial brillantor als ulls. Segurament per culpa d’aquell vi i del cava la conversa va derivar a temes més personals. Cap dels dos havíem aconseguit mantenir una relació de parella estable, jo pel meu caràcter i ella perquè, segons em va confessar, continuava enamorada de mi. Aquelles paraules em van excitar. D’entre els botons de la seva camisa buscava la pell suau dels seus pits, massa grans, buscava descobrir el color de la seva roba interior i vaig començar a imaginar-la sense roba. Segurament ella ho va notar perquè va començar a coquetejar amb mi. Es va aixecar per anar al bany i mentre s’aixecava va inclinar el seu cos descobrint la blancor del seu pit i la negror de la seva llenceria. Es va allunyar movent-se seductorament i deixant entreveure la cinta negra del seu tanga. No era especialment grassa, potser li sobraven alguns quilos, però el que no m’agradava físicament d’ella no era aquell petit sobrepès, era sobretot el seu pit. Massa gran, sempre m’havien agradat els pits petits, els grans, per algun motiu que no ser explicar, em causaven repulsió.
Mentre ella era al bany la meva excitació va augmentar desmesuradament, tant que no volia res més que despullar-la, acaronar-la i llepar-la, volia fer-la meva. Va ser llavors quan vaig cometre l’error de dir-li que la estimava, però hagués fer qualsevol cosa per tal de fer-la meva, encara que amb les meves paraules la pogués ferir, perquè sabia que si li deia que la estimava la feriria, perquè ella m’estimava a mi, però jo a ella no.
Li vaig dir que la estimava, em va abraçar i em va besar com només una dona enamorada saps besar. Ens vem abraçar tant intensament que els seus pits semblaven penetrar en els meus. Notava la seva excitació en els seus eriçats mugrons i vem córrer cap a casa meva. Mentre pujàvem les escales ens desbotonàvem les camises i ens fèiem petons entre riures. Vem anar directament a la dutxa. A tots dos ens calia una dutxa freda i netejar de suor els nostres cossos. Ens vem acaronar intensament i, sense temps d’assecar-nos vem anar directament al llit. Vaig tornar a dir-li que la estimava, la vaig abraçar i vaig petonejar i llepar cada mil·límetre de la seva pell. Aquella nit vem fer l’amor apassionadament, una, dos, tres vegades. La vaig fer meva i ella em va fer seu.
Ens vem adormir plegats, abraçats. I ara era allà, al meu costat i li havia de dir que no la estimava, que la vaig enganyar per fer-la meva, per posseir-la. Era allà, al meu costat, despullada i dormint després d’una nit d’intensa passió i desbocades emocions. La vaig mirar al ulls tot just quan despertava. La brillantor dels seus ulls, la seva pell blanca i suau. El seu somriure. No podia dir-li que no la estimava perquè mirar els seus ulls marrons, vius, enamorats em van descobrir que la estimava, em van desvetllar que aquella dona era la dona de la meva vida. Vaig veure en aquelles mil·lèsimes de segon tot el que havíem viscut junts, no només aquella nit, no, vaig veure tot el temps que havíem passat junts fent el projecte, el nostre projecte. Vaig recordar la nostra compenetració i complicitat, vaig veure tots aquells viatges, aquells esmorzars, dinars, berenars i sopars junts. Em vaig sentir molt infeliç per tot els temps que havíem passat separats, per tot el mal que li vaig fer rebutjant el seu amor.Es va aixecar, em va fer un petó a la boca i mentre es vestia es va acomiadar de mi. Aquella nit havia estat la millor de la seva vida, però ja no m’estimava. Aquell matí em van trencar el cor. No vaig poder dir res, no tenia esma. Ara sabia que va sentir ella quan vaig rebutjar-la. Aquell matí vaig pagar el deute que tenia amb ella.