Cada matí surt el sol

L’altra dia passejava pels carrers d’una bona part de la seva vida. Feia anys que no ho feia i, si bé al principi li va fer gràcia veure com, malgrat el temps, tot continuava igual, poc a poc va percebre com una fredor recorria la seva esquena d’avall cap amunt. I és que ell sempre havia pensat que, una vegada va deixar aquella etapa de la seva vida, tot havia canviat i que, en formar part de la seva vida, tot havia de desaparèixer pel simple fet que ell ja no hi fos allà. Va notar com era d’insignificant tot plegat i de com, malgrat ell no hi fos, la vida continuava.
És una sensació, una fredor, que ja havia notat quan va perdre a un familiar molt proper, i quan va perdre un amic molt apreciat, fins i tot ho va notar quan el va deixar la xicota. Pensava que la vida sense aquella persona tant i tant estimada al seu costat no seria igual. Però no, el temps i la vida passen i continuen impertèrrits. Després d’enterrar el familiar, a l’amic, després que el deixes la xicota, creia que era molt i molt injust que al dia següent el sol tornés a sortir i que els ocells cantessin al matí, ell pensava que tot havia de canviar i que no era just que mentre els seus estimats ja no hi eren, la natura no s’aturés ni que fos un moment per rendir homenatge a aquella pèrdua.
En el moment de la pèrdua dels sers estimats, dels seus paisatges, no veia la manera de continuar amb la seva vida, no creia que fos possible mantenir els seus costums, no es veia capaç de tornar a sentir música o de tornar a sortir de nit. No creia possible tornar a estimar o tornar a acostumar-se a nous carrers, a nous comerços. No, de fet, quan va canviar de domicili no va voler deixar de comprar a les tendes on durant tants d’anys va comprar. Quan sortia a dinar o a sopar anava als mateixos restaurants, malgrat la distància, i és que es pensava que, si ho deixava de fer, aquells racons desapareixerien. També li passava amb les persones perdudes, pensava que retornant als llocs on hi havia conviscut, aquelles persones tornarien. Però no, no tornaven, no desapareixien. La vida, la vida malgrat tot, continua. Arriba un dia que proves un nou restaurant, una nova fleca a prop de casa i t’adones que allà també es menja bé i que aquell pa també es cruixent. Descobreixes uns cambrers i unes dependentes igual de simpàtics i agradables que els del teu barri i t’acabes acostumant i, el temps, fa que ja no hi vagis a comprar ni a sopar on ho feies abans.
Amb les persones passa igual. Perds un familiar molt proper però poc a poc t’apropes a un altre, perds un amic amb qui parlar però de seguida apareix un altre que ocupa el seu lloc. Et deixa la xicota, però trobes afecte en una altra. I és que, malgrat tot, la vida continua i el sol torna a sortir cada matí, a la primavera li segueix l’estiu i a aquest la tardor, i sense que ens adonem, torna la primavera i, malgrat aquell ametller no floreixi, sempre hi ha un de nou que alegra els nostres camps amb les seves blanques flors.I és que en el fons, no hi ha ningú imprescindible per molt que ens ho pugui semblar, ni nosaltres mateixos, es tracta de viure sense cap por, perquè al final, siguem o no siguem nosaltres, el sol tornarà a sortir cada matí i l’únic que ens queda és recordar amb afecte a les persones i als paisatges que ja no hi són i fer-li un senzill homenatge recordant-los tal o com van ser perquè així segueixin vius encara que només sigui al nostre cor.