Aquella nova vida

Diuen que fa molts anys dues persones es van trobar d’una manera molt casual. Al principi només parlaven, però poc a poc es van anant coneixent i ara, a més de parlar, també passejaven junts i compartien els seus gustos, les seves inquietuds. Un dia, van descobrir com era de meravellós tot quan estaven junts. Primer va ser una tímida abraçada, després un petó i més endavant més abraçades i petons i passejades agafats de la ma. Un dia, sense haver-s’ho proposat van descobrir que no podien viure un sense l’altra, més encara, d’aquella unió va néixer una nova vida, una vida etèria però palpable.
Cap dels dos sabia ben bé de que es tractava, el que si van poder comprovar és que aquella vida que s’havia creat al seu voltant necessitava ser alimentada, cuidada i mimada cada dia, i necessitava tot això per a continuar creixent i vivint, i mentre aquella nova vida creixia, la relació entre ells dos també creixia i es feia més intensa.
La parella va decidir conviure plegats i fer de les seves vides una vida comú. Al principi tot va anar molt i molt bé i aquella vida que s’havia creat al seu voltant continuava creixent i creixent, però un dia, un d’ells va sentir com si alguna cosa li manqués, una part d’ell mateix no estava del tot satisfeta perquè, en el camí de la nova convivència i entrega a la seva parella va deixar enrere coses que feien d’ell la persona que realment era. Va sentir una gran necessitat de tornar a ser aquell individu que, en un moment molt concret encisà a la seva parella i que ara, que havia perdut part de la seva independència vital feien d’ell una persona cada cop més diferent. La parella ho va notar, i en part es va sentir culpable, culpable per no haver estar del tot sincera amb la seva parella doncs ella també sentia aquesta ànsia d’independència i llibertat que amb el temps havia anant perdent. Es sentia ja no com un individu sinó com a part d’un estrany ser de dues meitats que semblava impossible de funcionar si no estava unit a l’altra part.
De resultes d’aquest mutu descobriment, la nova vida que es va crear al seu voltant mica en mica i dia rere dia anava minvant i perdent aquell vigor.
Un dia, sense cap motiu en principi aparent, la parella va deixar de dormir plegats. Ja no es parlaven com abans ni sortien a passejar com abans, i quan sortien, difícilment s’agafaven de la ma. I malgrat les evidències, tenien por de ferir-se mútuament, per això no es confessaven l’un a l’altra la necessitat de tornar a ser ells mateixos. Fins que un dia, van notar dins seu com la vida que es va crear al seu voltant era a punt de morir, estava ferida quasi de mort i no veien la manera de salvar-la d’aquell estat.
Va ser llavors quan es van sincerar l’un amb l’altra, en aquell moment precís en que veien com aquella vida que s’havia creat al seu voltant exhalava els darrers alés. Ell va expressar la seva necessitat de ser ell mateix mentre que ella el culpava a ell d’haver trencat aquella unió perfecta pensant més en ell mateix que en allò que havien creat junts, i que per això, la nova vida que es creà al seu voltant moria poc a poc.
La relació finalment es va trencar i passats molts anys ell va, per fi, descobrir que aquella nova vida que es creava cada cop que coneixia a algú no era més que l’amor, i també va descobrir que aquella vida de nom amor només era possible quan la creaven dues persones i quan aquelles persones es mantenien fidels a si mateixes i no perdien la seva pròpia independència i existència. Aquella vida anomenada amor només creixia i creixia quan era alimentada per dues persones, cadascuna a la seva manera. Va descobrir que perquè l’amor fos viu no hi havia cap altra solució que mantenir viva la pròpia independència de cadascun dels membres de la parella. Va descobrir que fer de l’amor entre dues persones una sola persona no era ni molt menys bo per mantenir viu l’amor.I aquell home que va descobrir el sentit d’aquella vida anomenada amor, va acabar ben sol perquè no va trobar cap parella que entengués l’amor com la unió de dues persones lliures i independents que no volien perdre el seu estatus personal sense prescindir de l’afabilitat i romanticisme d’una feliç i sempre creixent vida en comú. Però malgrat tot, no renunciava a viure una relació que fes d’aquella vida anomenada amor un ser tant i tant immens que mai ningú pogués abatre ni acabar amb ella.