Uns indígenes

Els diaris aquests dies porten una foto per uns curiosa per d’altres esgarrifosa. És la foto d’uns indígenes que disparen amb els seus arcs a una avioneta que sobrevola el seu espai. Per a mi és esgarrifosa. No fa gaire es debatia sobre el dret a la intimitat d’una senyora i la seva parella que van portar davant el jutge el seu dret a una vida anònima contra la pressió de la premsa. Sobre el fet tothom va opinar i es van posar a una banda o a l’altra i va criticar als uns i als altres. Mentrestant la parella continua la seva vida.
Però, els indígenes de la foto, podran continuar fent la seva vida?. Independentment que se’ls deixi en pau i ningú els torni a visitar, la vida d’aquella gent ha canviat. Ha estat violat no el seu espai sinó alguna cosa més. Què pensarien en veure sobrevolat el seu món per un estrany ser daurat i sorollós que volava sense batre les ales i que mai havien vist ni sentit a parlar?. De quina manera els hi haurà canviat la vida?, és això, crec, el que els hi ha estat violat, el seu dia a dia, els seus costums i tradicions.
Me’ls imagino com ara nosaltres fa uns quants segles davant un fet semblant. Una societat profundament religiosa i dominada per oradors que predicaven la lluita contra el mal i la vinguda de grans desgràcies si no es complien els designis del senyor, fos qui fos. Me’ls imagino aterrats davant la visió d’un gran dimoni metàl·lic i sorollós solcant els aires de les ciutats i deixant un rastre de fum. Segurament, molts de nosaltres atemorits pel gran dimoni ens haguéssim refugiat a les esglésies demanant el perdó i l’auxili del senyor, fos qui fos i m’imagino l’orador, fidel a les seves creences i portat per errònies interpretacions de les escriptures cridant a la destrucció del pecadors per lluitar contra el mal i fer fora al dimoni volador. M’imagino el poble, la ciutat, convertida en un camp de batalla de bons contra dolents, una ciutat amb llars cremades i gent ajusticiada pels carrers. I me’ls imagino cofois perquè el dimoni volador no va tornar a passar per sobre el seu món mentre milers de germans jeien ferits i morts per la ciutat, pels pobles i pels camps. Si, ja sé que porto massa lluny la notícia i que em deixo portar pel pessimisme, però tampoc sabem res d’aquella gent que disparava amb l’arc a l’avioneta ni que van pensar en veure-la per sobre seu. És possible que científics d’arreu vulguin localitzar-los i estudiar-los, tant, com que no els trobin i no arribem a saber mai més d’ells. Sí, potser aquell vol va ser casual, però crec que el que va violar aquell vol va ser alguna cosa més del que en un principi es pot pensar. Només desitjo que la meva novel·lística comparació no es faci realitat i que per a aquells indígenes torni la calma i que no arribin a saber mai el que la civilització ha arribat a fer de l’espècie humana, dels seus germans i desitjo que mantinguin la seva innocència i que cap d’ells, encuriosit per aquell fet, vulgui conèixer que és el que hi ha més enllà del seu món perquè, segur, que no li agradarà.