Tradicions

Les tradicions es perden poc a poc. Aquests dies de revetlla i coca són cada vegada més dies de vacances, dies de pont i dies de platja.
Algunes tradicions determinen, marquen, la cultura d’un poble, i amb elles es perd part de la cultura popular, aquella que portava a cremar a les fogueres mobles vells, trastos, i tot allò que jo no servia a casa, independentment de tot allò relacionat amb les mitologies i cultes al déu del foc, al déu del sol.
Mentre passejava el dia de la revetlla vivia els preparatius d’aquesta festa tradicional amb gent comprant la coca amb els nens amuntegant palets a les fogueres i amb els pares fent cues a les parades de petards.
D’entre totes les imatges vistes i recollides una em va cridar l’atenció especialment. Una dona gran caminava amb dificultat recolzada en una crossa amb una ma i amb l’altra portant una coca de Sant Joan. Semblava que en qualsevol moment podria perdre l’equilibri, caminava a ritme lent, cansí, i al seu rostre es dibuixava una expressió de cansament. Però malgrat tot, ella continuava amb l’ancestral tradició de menjar coca el dia de la revetlla de Sant Joan. De ben segur ella no tiraria petards, ni veuria cava, o potser sí, potser veuria una copeta amb el seu marit que, com cada any, espera que la seva dona arribi a casa amb la coca per passar una nit de festa, una nit molt i molt curta. Abans l’esperava després d’una dura jornada de treball al camp, a la fàbrica. Ara l’espera assegut a la butaca del saló. La dura vida de treball incessant l’ha portat a un deteriorament físic que li dificulta sortir al carrer sense el recolzament de la seva dona, la dona que no pot acompanyar a passeig al seu home. Amb una ma es recolza a la crossa i amb l’altra porta la coca, la coca de Sant Joan.
Potser aquesta parella d’edat avançada rebrà la visita dels fills, dels néts i qui sap si dels besnéts. Quan la dona arribi a casa, després d’un curt però dur recorregut, començarà a preparar el sopar, un sopar modest amb coses per picar, amb les famoses croquetes de la iaia i amb pa amb tomàquet, tomàquet de l’hort que el seu home ha recollit al matí, abans de fer una curta regada i abans que el sol diposités els seus intensos rajos sobre el cos desgastat pels anys de feina, pels anys de vida. Mentre la dona prepara lentament, pausadament, el sopar, l’home refreda el pati amb una petita regada.
Els fills començaran a arribar aviat. Cal mudar-se, cal mostrar als fills que encara són autosuficients, que encara poden viure sols. Cal parar taula i posar el cava a la nevera. La vida d’aquesta parella és lenta. El seu ritme s’ha anat adaptant a les noves circumstàncies físiques, o potser és que la seva experiència els hi ha demostrat que no cal córrer, que el temps ja passa massa ràpid com per a sobre accelerar-lo més.
Els fills arribaran, arribaran els néts i qui saps si els besnéts i la casa recuperarà per uns moments la seva alegria, la jovialitat d’anys enrere quan les revetlles es celebraven com déu mana, amb la família, amb els productes de la terra i amb una esponjosa coca amb fruita confitada. Els nens buscaran els més recondits racons per a fer esclatar els petards i la parella gran encendrà bengales i tiraran alguna bombeta riallers i feliços d’haver pogut reunir un any més la família, una any més de tants i tants. Hauran continuat la tradició familiar, la tradició popular, de reunir-se tots plegats la nit més curta de l’any. I serà llavors quan, en un moment de pausa, tots recordaran a aquells que ja no hi són, tots miraran encisats les flames de la foguera que se’n porta els records, els trastos vells de tot una any de feina, un any de vida. Potser l’any que ve a la revetlla hi falti algun més, potser quan ells no hi siguin la família no continuarà la tradició i no es tornaran a trobar, potser la família triï el pont per a anar a la platja, per a anar a la muntanya i poc a poc aquesta vella tradició de les reunions familiars s’acabi perdent per donar pas a una impersonal vetllada al peatge de qualsevol autopista de la costa.Mentrestant, la dona gran que caminava amb dificultat recolzada en una crossa amb una ma i amb l’altra portant una coca de Sant Joan, esperarà la següent festa, potser la festa gran del poble, per tornar a anar a forner a comprar les postres i després preparar un modest sopar per als seus fills, néts i qui sap si els besnéts. És una tradició, una tradició que es perd poc a poc.