La gana

Diuen que al món hi ha més gent amb sobrepès que gent passant gana. Increïble. Hi, què fa el món?, res, continuar sobrealimentant-se i continuar amagant les imatges d’aquella gent que encara passa gana, d’aquells pobles que moren de gana i que estan en guerra per les terres fèrtils. Hom pot pensar que només passen gana els pobles del tercer món, però no és estrany veure o llegir als diaris notícies d’aquelles persones que fan cua a les portes de darrera dels hotels, dels restaurants o del mercats tot esperant el moment de llençar les escombraries per a recollir aliments amb que dinar ells i els seus familiars. No és el tercer món, és el primer món, món de cultura, món progressista, món modern, món luxós.
Amb les últimes vagues o manifestacions per la pujada del carburant hem vist imatges de camions, de comerciants, de pescadors, llençant o regalant els seus carregaments. Tots nosaltres hem rebutjat fruita i verdures pel seu mal aspecte, fruita i verdura que ha anat directament a l’abocador. Molts dels aliments que mengem venen del tercer món, provenen de països, de pobles on es passa gana, però això no ens importa gaire, és l’efecte de la globalització, nosaltres comprem els seus aliments i ells passen gana. Abans cultivaven per a ells, per a la seva subsistència, ara cultiven per a algun terratinent que s’enriqueix a costa de la seva feina. Però nosaltres ens amaguem sota l’ala i marquem la x d’ajuda social a la declaració de la renda.
Els nostres avis van passar gana. I com que van passar gana no llençaven els aliments, no els llencen, vivien amb el que necessitaven, segurament amb menys, però vivien i continuen vivint. La terra que cultivaven els hi proporcionaven els aliments bàsics per a passar l’any sense passar gana. Si sobrava, ho guardaven, ho conservaven.
A les notícies parlen de l’estiu, de les primeres onades d’estiuejants, de les vacances a la platja. Entrevisten a un pare de família que diu que ells, la seva família, sacrifiquen part de la seva qualitat de vida diari a canvi de poder gaudir de vacances a la platja. Diu que mengen productes de menys qualitat per tal d’estalviar per a les vacances. Pot semblar insultant, pot semblar inhumà i denigrant però passa. Mentrestant la crisi, la famosa crisi que no existeix però que tots patim continua avançant amb camí ferm i escurant les butxaques, les economies i la capacitat estalviadora de la família mitja, de la classe mitjana, aquesta classe que, al contrari que la crisi, tothom parla d’ella però que realment no existeix, avui en dia o ets o no ets, o tens o no tens, la classe mitjana s’ha extingit. Doncs bé, aquesta fictícia classe mitjana és a la vora de l’abisme, a expenses de que la inexistent crisi faci un pas endavant i converteixi l’acte de sobreviure en un art de sobreviure. Llavors, sense passar gana, es passaren penúries per a obtenir aliments i tots mirarem enrere i veurem , i entendrem a aquesta gent que desesperada mira d’aconseguir aliment mentre els altres pateixen sobrepès. Serà llavors quan les classes socials seran clarament dues: la classe sobrealimentada i la classe subalimentada, sense terme mig. O ets o no ets, o tens o no tens.Potser sigui una visió catastrofista, una visió pessimista, o optimista amb experiència. No ho se, el que si se és que cada vegada es dóna més l’esquena al que realment preocupa i, realment, és ara, abans de posar-nos els banyadors quan tots fem dieta i passem gana per a lluir cos. Potser podríem continuar amb la dieta la resta de l’any o donar allò que ens sobra a aquests pobles que viuen pensant i somiant amb, només el que, la gent del nord ens dediquem a llençar a les escombraries.