L’horitzó

Sempre m‘havia fitxat en l’horitzó, des de ben petit. Quan anava a la platja, quan pujava als cims, quan passejava, quan corria, quan jugava. Sempre em preguntava que hi havia a l’altra banda d’aquella fina línia que separava el cel del mar. I de ben petit sabia que algun dia travessaria aquella línia i descobriria nous móns, descobriria tot allò que els meus somnis imaginaven nit rere nit.
Amb el temps i els anys les preocupacions del dia a dia van fer que deixés de mirar l’horitzó. També havia deixat de somiar amb allò que s’amagava allà, havia deixat de somiar. La vida que portava, les preocupacions, la feina, la família em tenien pendent d’elles, havia deixat de somiar.
Un dia, un mal dia, ho vaig perdre tot de la mateixa manera que havia vingut. La feina, la família, tot se’n va anar en orris. Una decisió mal pressa i vaig trobar-me sense res. Una decisió irreflexiva va allunyar del meu costat a la meva parella i als meus amics. Una decisió, una mala decisió.
Vaig caure en una profunda depressió i no sabia com sortir, i el que és pitjor, els somnis no tornaven, havia perdut la capacitat de somiar, només em quedava la vida, però, què és la vida sense somnis, què és la vida sense parella, què és la vida sense amics?.
Sense saber com vaig començar a caminar i caminar. Vaig pujar als cims, vaig recórrer els camps i els carrers de la ciutat buscant un somni, buscant un motiu per continuar vivint. Després d’hores, dies, setmanes i mesos de vagar vaig arribar a la platja i vaig seure esgotat a la sorra i una vegada allà, sense res, sense somnis, vaig mirar a l’horitzó. L’horitzó, aquella fina línia que separava el cel del mar. I al mirar a l’horitzó vaig tornar a somiar, vaig somiar que travessava aquella línia i que descobria nous móns, que descobria la vida.
Sense pensar-m’ho dues vegades vaig embarcar en un veler, un petit veler d’un vell amic que no va dubtar en deixar-me’l. Un amic, un vell amic que no va fer preguntes, només em va deixar el veler, el meu vell amic només volia veure complert el meu somni, veure’m travessar l’horitzó. Aquell mateix dia i sense res més que la il·lusió vaig anar cap a l’horitzó. Una suau brisa m’empenyia cap a aquella fina línia, una brisa que acompanyava als meus somnis, somnis de nous móns. Van passar moltes jornades, moltes llunes, molts dies sense brises i molts dies de forts vents i l’horitzó continuava allà, esperant que el traspassés, esperant que l’atrapés, però per molt córrer mai aconseguia apropar-me el suficient com per veure que amagava. Els dofins, que m’acompanyaren durant moltes jornades, s’avançaven juganers fins a desaparèixer sota la fina línia, al igual que les balenes, al igual que els ocells que encuriosits sobrevolaven el petit veler.
Els meus somnis de nous móns es començaven a esvair. Potser no existien, potser no eren més que quimeres de nen petit, potser aquella fina línia no era més que un somni només accessible als dofins, a les balenes i als ocells, potser jo no era prou bo, no era digne d’aquells móns.
Vaig caure en un profund somni i em vaig deixar anar pel destí, pel capricis de les brises i les onades. Dos dies sense aliment, dos dies sense aigua i dos dies d’intens sol que cremava la meva pell, que cremava els meus ulls i els meus sentits, un sol que cremava la meva vida. Fins que del cel van començar a caure fresques gotes d’aigua que queien en la negra foscor de la nit. Vaig beure tot el que vaig poder, vaig despertar i vaig refredat el meu cos, la meva pell, la meva visió. I rere la pluja de la nit, el dia s’aixecà amb una espessa boira, una boira que no permetia discernir la posició exacta. Per primera vegada des que vaig embarcar cap a l’horitzó, aquest no estava davant meu. Havia arribat per fi al nou món, hauria arribat per fi al final del meu somni?.
La espessa boira mica en mica es va anar esvaint per deixar pas a un nou paisatge. D’entre la boira s’albirava el perfil d’unes muntanyes, perfils recordats, perfils evocats. Perfils possiblement somiats. Havia travessat l’horitzó?, havia arribat al nou món, al món dels meus somnis?. Sí, la brisa esvaí definitivament la boira i allà estava fet realitat el meu somni. Somnis de terres muntanyoses, de llargues platges i blancs pobles. Rere l’horitzó vaig veure complert el meu somni, només calia arribar a port.
Amb les veles desplegades vaig solcar les darreres onades direcció al petit port d’aquell blanc poble. I vaig arribar a port, i a port algú m’esperava, m’esperava el meu vell amic, m’esperava la meva parella, m’esperaven els meus amics. M’esperaven els meus somnis.En arribar a port vaig entendre, vaig comprendre, que tot allò que tenia era tot allò que sempre havia somiat: la parella i els amics. Sempre havia somiat amb els nous móns que amagaven l’horitzó sense haver entès que l’horitzó no amaga res més que la pròpia realitat i que per molt que vulguis trobar la felicitat i veure complerts els teus somnis aquesta no es troba en cap altre lloc que al costat dels éssers estimats.