El poblet

Hi havia una vegada un poble molt i molt petit, amb quatre cases mal comptades i una església tota de pedra, també petita i molt antiga. El poble estava situat en una petita vall amb un rierol que el travessava juganer separant el poble capritxosament en dos. Un pont de la mateixa època que l’església i també de pedra unia les dues bandes del poble.
Al poble hi vivien no més de cinquanta persones, quatre d’elles nens petits, curiosament dos a cada banda del poble, però molt i molt amics, igual que la resta d’habitants del poble. Els veïns vivien de la seva feina, conreant els camps, cultivant verdures als horts i venent la fusta dels boscos que envoltaven el poble. També tenien animals, ramats d’ovelles i vaques, cavalls, porcs, conills i gallines. Ah!, i també hi vivien uns quants gossos i gats que passaven els dies perseguint els ocellets i les sargantanes.
Per arribar al poble només hi havia una carretera que s’acabava al mateix poble i que era utilitzada per a anar a la capital de la comarca a vendre els productes del camp i per a que els nens anessin a escola. També la feia servir el metge i el carter que venien una vegada per setmana.
La vida al poble era d’allò més tranquil·la. Tenien la sort de disposar dels serveis bàsics: aigua, que treien d’un immens pou de sota el poble, de llum i de telèfon. Per cuinar feien servir les llars de foc que alimentaven gràcies a la llenya que treien dels arbres vells del bosc, al igual que per a escalfar la casa quan arribava el fred. Els dies de festa el poble s’omplia una mica més, venien els fills que havien marxat a viure a la capital amb les seves famílies i aprofitaven per portar coses d’aquelles que als pobles no cal tenir, ara revistes, ara pel·lícules, ara vídeo jocs. Aquests dies de festa eren realment això, dies de festa. Al poble s’ajuntaven un bon grapat de nens que jugaven a futbol, que corrien amunt i avall pel pont. Els més grans gaudien als horts i passejant per la vall i els boscos o, simplement, fent petar la xerrada recordant quan eren petits i jugaven incansables pel poble.
Un dia, durant els primers dies de la primavera, al poble va venir un visitant que mai hi havia estat i va quedar encantat amb el seu encís, tant, que va decidir llogar una petita casa i quedar-se uns dies. Era un home típic de ciutat, d’aquells ben mudats, amb el cotxe net i sempre enganxat al telèfon mòbil, cosa inútil perquè, afortunadament, el poble no tenia prou cobertura. Els veïns del poble, encuriosits amb aquell visitant, el miraven dissimuladament i seguien els seus passos. Durant els dies que hi va ser, no va parar de fer fotos i de preguntar a tothom per aquelles terres que envoltaven al poble. La gent, amablement, contestaven les seves preguntes. Passats uns dies, el visitant va marxar.
Passades unes setmanes aquell visitant va tornar al poble, però ara venia acompanyat de tot un seguici de personatges i una espectacular secretària. Com que sabia que al poble no hi havia espai per a tots ells, van venir amb unes luxoses autocaravanes on s’hostatjaren. La curiositat i tafaneria de la primera visita es tornà temor a les intencions d’aquell visitant i els seus acompanyants.
I aquest temor no va ser debades. El segon dia d’haver arribat un gran i modern autocar apareixia per la carretera. Després de parlar amb l’alcalde, que també era el ramader de porcs del poble, aquest els hi donà permís per a aparcar l’autocar a la plaça de l’església i per a entrevistar-se amb ells. Aquells visitants portaven al poble un ambiciós projecte per a convertir el poble, la vall, el rierol i el bosc en una immensa i moderna urbanització amb camp de golf inclosa. I a canvi, oferien als veïns feina fixa i còmodes habitatges unifamiliars de la primera promoció que es faria, i la compra dels seus terrenys a un preu molt per sobre del que marcava el mercat.
L’alcalde i els veïns van anar passant un per un per l’autocar on podien veure una magnífica maqueta del projecte i on, fins i tot, podien veure com serien les cases arrenglerades que els hi oferien. Després de la visita, un advocat els hi oferia un contracte on s’assegurava que tot això seria possible si accedien a vendre les seves cases i les seves terres. Pel que fa als boscos comunitaris, cada veí rebria una petita compensació una vegada s’hagués aconseguit la requalificació, cosa fàcil segons deia el visitant que no era més que el promotor. Els veïns del poble van quedar encisats amb el projecte, amb les possibilitats de tenir una vida fàcil i una feia estable. Tenien al seu abast un somni difícil de rebutjar.
Els visitants van estar tres dies al poble, dies que van aprofitar per fer més fotos, per a aixecar plànols i per a redactar contractes, contractes no vinculants però que van deixar a cadascun dels veïns perquè s’ho pensessin bé, de fet, en aquell contracte estava la solució a la seva vida de feina incansable i freds hiverns i a la dels seus fills.
La oferta va generar dubtes entre els veïns. Uns estaven disposats a acceptar la oferta i d’altres no. Les famílies van començar a discutir i a no parlar-se, així com els nens que, sense saber perquè, ja no podien creuar el pont per a anar a jugar amb els seus amics.
Llavors el poble, com si d’una persona es tractés, es va revelar. El pou va deixar de treure aigua. El rierol, fins ara juganer, també es va revelar i va deixar de portar aigua. Els prats i els horts van deixar de ser fèrtils de la nit al dia i els arbres van perdre les fulles i els fruits. Les pedres del pont i de l’església també és van declarar en rebel·lia i van començar a saltar fins a taponar el pas i l’entrada. Fins i tot el bosc va manifestar la seva indignació i el sotabosc cresqué de tal manera que no s’hi podia accedir.
Quan van tornar els promotors disposats a signar els contractes es van trobar aquell entorn idíl·lic totalment canviat. Els prats i els horts desertitzats, els boscos inaccessibles i el rierol sec. No s’ho acabaven de creure, aquell poble no era l’original!. Tal va ser la indignació que van haver de treure les fotografies fetes per a demanar explicacions als veïns, però, oh sorpresa!, a les fotografies el que es veia era el poble tal i com era ara i no com era abans!. Aquell poble estava encantat!. I així va ser com els promotors recolliren a tota pressa els precontractes i desapareixeren a corre cuita tot fugint d’aquell poble maleït.
Tot d’una el pou recuperà el seu cabal, el rierol tornà a portar aigua i els prats i els horts recuperaven la fertilitat. Les pedres del pont i l’església tornaven al seu lloc original i el sotabosc deixava pas al bosc. Els arbres recuperaren les fulles i els fruits i tot tornà a ser igual que sempre havia estat.Els veïns del poble van entendre llavors que ells no eren ningú per decidir que s’havia de fer o no fer amb aquelles terres, amb aquelles pedres i aquells boscos. Van entendre que aquelles terres no eres d’ells, aquelles terres eren del poble, com ho era el pou, el rierol, el bosc i els arbres, i que ni ells ni ningú podien canviar el que el temps havia fet. Aquell poble, com tots els pobles, tenia vida pròpia i, per molt que ho volguessin els veïns, l’únic que podia decidir sobre el seu futur era ell mateix, el poble, el pou, el rierol, la terra i el bosc.