Tornem-hi

Tornem-hi un altre cop, altra vegada una crisi d’inspiració que segurament ja haureu notat. Ara quan passejo no hi penso, bé, hi penso però en coses que millor no transcriure, i no us penseu no, no és per que tingui pensaments eròtic-festius, tant de bo!, és que penso en temes conflicte-laborals que no us importen per res, i a mi tampoc m’haurien d’importar però això de la psique te aquestes coses.
Ara fa una estona m’he assegut davant l’ordinador, amb l’arc de Sant Martí just davant la finestra i res, ni amb un espectacle tan bucòlic m’inspiro, i mira que li he donat voltes a això de parlar sobre el que m’inspira l’arc, els seus colors, el contrast amb el gris del núvols i el verd dels boscos remullats amb la brillantor dels darrers raigs del sol. Ni el vol juganer de les orenetes m’estimula. Es podria pensar que és que m’he enamorat però jo diria que no, i si és així no encerto a endevinar de qui, encara que aquest matí, ara que hi penso, si que m’he enamorat però fugaçment, com cada dia tot s’ha de dir, d’una noia que he vist des del bar on esmorzava.
Molts cops mentre llegeixo, una frase em desperta i després començo a donar-hi voltes i comparteixo les reflexions amb mi mateix escrivint, i de pas, les comparteixo amb vosaltres, però potser sigui per que el llibre que llegeixo aquest dies, “el hombre que se enamoró de la luna”, no m’inspira especialment o perquè, torno a dir, la meva psique està centrada en altres tonteries, però res. De vegades reflexiono sobre coses que m’han dit i li dono voltes, o sobre coses que veig en algun documental (de la bbc), però la crisi sembla que es vol quedar uns dies al meu costat.
He estat pensant i crec que el problema és de concentració, no estic gaire centrat aquests dies. També he detectat un desig desconegut en fixar-me en la gent i en les seves reaccions o forma d’actuar més que en les seves paraules. Ja m’ha passat altres cops això de fixar-me en com es comporta la gent que m’envolta, potser és una necessitat d’apropar-se o conèixer aquesta gent que m’envolta que, en certa manera em resulta desconeguda, potser és una necessitat d’arribar a conèixer a l’espècie humana que cada vegada em resulta més desconcertant.
Es podria pensar que el fet de tenir més relacions socials i parlar amb més gent aquest dies resta o em treu la necessitat de comunicar-me però tampoc hi veig una relació directa perquè precisament són aquests moments els que més m’inspiren o m’han inspirat fins ara.Potser sigui per l’obsessió per sentir-me inspirat, segurament, i és que ben pensat, quina necessitat tinc d’escriure cada dia?, i és que de vegades, ens marquem uns objectius tan irreals que per molt que ens esforcem no els podem complir...