Tornada amb retencions

Veig de lluny els cotxes aturats, hi ha retencions. Venen d’un pont llarg potser a la platja, potser a la muntanya i ara, que ja es fa fosc i tenen casa seva ben a prop, resulta que tots es troben aturats en una mateixa direcció, com cada any, com cada cap de setmana. Imagino la situació dins d’un d’aquells cotxes. Imagino una parella amb dos fills. El pare al volant, empipat perquè demà ha de matinar per anar a treballar, demà li arriben peces noves pel magatzem, empipat perquè el seu equip ha perdut, ha tornat a perdre i si no s’espavila encara baixarà de categoria. La mare al seient davanter, mig adormida i pensant en que demà ha de matinar per anar a treballar i que s’haurà de passar tot el dia dempeus aguantant a les seves clientes i les seves històries. Als seients de darrera una nena i un nen, la nena preadolescent no para d’enviar i rebre missatges al mòbil, el nen, més petit, s’entreté amb una consola.
El silenci és absolut. No parlen, només escolten la ràdio, escolten les notícies que diuen que el transit és fluid a les principals vies de comunicació d’entrada a la ciutat. Mentida. L’autovia és plena de cotxes, està col·lapsada, no hi ha manera d’avançar ni un metre i fa estona que ningú no es mou. Molts ocupants de la resta de cotxes també han sentit les notícies que parlen de trànsit fluid i, empipats, comencen a fer sonar les botzines. A qui xiulen?, a ningú, allà no hi ha ningú que hagi provocat aquella situació. La culpa és dels mossos, la culpa és dels semàfors, la culpa és de les rondes. És igual, sigui quina sigui la causa el cas és que allà estan, aturats i xiulant impotents mentre a la ràdio s’anuncia que el trànsit és fluid.
El pare, pressa del nerviosisme i la desinformació, també comença a fer sonar la botzina. La mare, irada, obre la finestra i comença a llençar improperis. A qui?, a ningú. Crida per desfogar-se, demà a les vuit te una clienta a qui fer-li la permanent i encara han d’arribar a casa, ha de desfer les bosses i preparar la roba i l’esmorzar dels nens. Als seients de darrera la nena s’emprenya perquè les línies estan col·lapsades i no pot enviar ni rebre sms. Mentrestant, el nen ja s’ha cansat del videojoc, ara diu que te set.
Però atenció, sembla que els cotxes emprenen la marxa. La gent es tranquil·litza. Mica en mica la retenció es comença a moure. Aviat li tocarà el torn a la nostra família que ja s’ha calmat. El pare per fi pot moure el cotxe, la mare veu més a prop el llit, la nena comença a rebre missatges i el nen ja ha begut una mica d’aigua. Tot torna a la normalitat, tots es queden en silenci i escolten la ràdio. El pare preocupat pel seu equip, la mare per la seva clienta, la nena pensant en aquell noi que li envia sms i el nen content per haver superat la següent pantalla.
Han avançat dos-cents metres i els cotxes que ara veig aturats són uns altres. Ara m’imagino al conductor d’un camió que porta unes peces per a un magatzem. El camioner està emprenyat, uns quilòmetres més enrere un conductor imprudent l’ha avançat perillosament i a punt ha estat de provocar un accident. El que l’ha emprenyat no ha estat la maniobra, ha estat que en aquell cotxe anaven quatre persones, dos d’ells nens i que si no hagués frenat a temps potser ara estaríem parlant d’una desgràcia. Està empipat i, a sobre, immers en una retenció. Comença a fer sonar la botzina i amb ell la resta de vehicles. Rep una trucada, és la seva dona que li pregunta quan arribarà, demà a primera hora va a fer-se la permanent i li agradaria passar una estona amb ell aquella nit, però el camioner no ho sap i pregunta pel nen, el nen?, doncs a la seva habitació enredat amb el mòbil, com sempre. El camioner li explica el incident d’uns quilòmetres més enrere i la dona maldiu a aquella gent.
Sembla que els cotxes emprenen la marxa. La gent es tranquil·litza i la retenció es comença a moure. Jo també em moc, torno a casa per a sopar. Les notícies de televisió parlen d’un gran col·lapse a les carreteres, un accident a l’entrada de la ciutat entre un camió i un cotxe ha provocat la mort dels quatre ocupants del cotxe i la del camioner després de que el primer intentés un avançament prohibit. Els cotxes que passen davant l’accident no fan sonar les botzines, el silenci és esgarrifós i tothom mira per les finestres. Tothom?, no, un cotxe ocupat per una família passa pel davant l’accident i ni s’adona, van pensant en les seves coses, el pare en el seu equip a punt de baixar a segona, la mare en la permanent de la clienta de demà, la nena somiant en el noi dels sms i el nen intentant acabar el joc.Finalment han arribat a casa, un altre pont potser a la platja, potser a la muntanya i una altra tornada amb retencions. Mentrestant, intento imaginar-me a aquella família i al camioner que han mort en l’accident.