El somiatruites

Explicaré un somni que perfectament podria ser meu, però jo només somio amb truites. És el somni d’una persona afectada per una estranya circumstància professional, una reorganització en la seva empresa, una reestructuració orgànica que suposava canvis de centres de treball, de departaments, de caps i de companys i que li afectava molt en la seva vida personal i fins i tot familiar. Potser els canvis li suposaven refer part de la seva vida, passar menys temps amb els seus fills, la seva parella, o simplement perdre hores dels seu espai personal, del seu oci. I els canvis es feien efectius un dilluns, un dilluns com qualsevol altre després d’un cap de setmana amb els fills, la parella o amb si mateix, és igual.
En el somni, el somiador arribava a la feina aquell dilluns i tot era tal qual ho va deixar divendres, no passava res. Es trobava amb els seus companys, el seu horari habitual i les seves pertinences tal i com havien quedat l’últim dia de feina. No hi havia reorganització. Es prenia el cafè com cada matí, amb els mateixos companys de feina i en el mateix bar. Feia la feina de forma regular, anava a esmorzar a la mateixa hora i amb la mateixa gent i continuava la jornada laboral.
En el somni, el somiador veia l’empresa tal qual era quan va ingressar ja feia uns quants anys, encara mantenia una escola professional per a formar futurs empleats, encara era un referent en el seu gremi, encara es mantenia sense serveis externalitzats i encara era com una família. En el somni, el somiador veia com una vetusta i dictatorial direcció era substituïda per una altra jove, il·lusionada i carregada de bones esperances i intencions on hi cabien tots, on es treballava per les persones i on els treballadors ja no eren números, ara eren éssers humans a qui respectar.
Però en el somni no tot eren flors i violes, de cop i volta aquella nova direcció jove i respectuosa acomiadava gent, acomiadava a éssers humans sense cap més motiu que donar un toc d’atenció, un cop de taula per a alertar a la resta de treballadors. Però en el somni, el somiador es veia a si mateix manifestant-se per defensar el lloc de treball dels seus companys i aconseguia aturar-los. La família continuava unida però la realitat es començava a forjar, la reorganització començava a prendre forma amb velades externalitzacions i amb més represàlies, ara contra altres companys als qui s’apartava de la seva feina de forma capritxosa i amb una tornada als mètodes dictatorials i sense sentit que havien caracteritzat a l’anterior. També es veia participant en d’altres manifestacions ara per defensar a l’empresa, ara per reclamar condicions de treball dignes, ara per exigir respecte.
En el somni, el somiador veia com cada vegada el seu treball era més infravalorat i com la seva empresa deixava de ser un referent en el gremi. Veia com les decisions de la direcció mancaven de sentit i com es tornaven a premiar als més submisos, a aquells que mai apareixien al somni entre els manifestants. En el somni, aquella nova direcció jove, il·lusionada i carregada de bones esperances i intencions on hi cabien tots, on es treballava per a les persones i on els treballadors ja no eren números, de sobte es treia la careta i començava a actuar com si de membres d’una secta liderada per una persona fosca i cruel es tractés. Aquella direcció jove va donar l’esquena als treballadors i es va formar un món extern i estrany que tenia com a únic objectiu acabar amb aquella empresa que havia estant referent en el seu gremi. Van decidir trencar la plantilla en dos, dividir-la i reforçar la divisió amb diners, molts diners amb els que comprar voluntats, voluntats d’aquells que mai apareixien al somni entre els manifestants, i voluntats d’alguns dels que si que sortien.
En el somni, el somiador es veia a si mateix formant part d’una altra empresa, amb més diners a la butxaca però menys companys amb qui prendre el cafè. En el somni, el somiador era acomiadat per la jove direcció però ara ja no hi havia ningú que es manifestés per a evitar-ho. En el somni, la seva empresa que havia estat referent en el seu gremi ja no era més que un record.
El somiador es va despertar i va anar a treballar aquell dilluns. Va ocupar el seu lloc de treball en el nou destí i, aquell primer dia va haver de passar menys hores amb els seus fills, la seva parella o amb si mateix. Però el somiador no va fer res, només esperar, esperar que el cridessin i compressin amb diners aquell temps d’estar amb els fills o amb la parella. Un intens fred va recórrer la seva esquena, durant el seu somni algú també preguntava el preu de les voluntats i també comprava temps, comprava temps i després acomiadava. Però un somni és un somni, va pensar, a mi, ningú em pot acomiadar...Aquest somni podria haver estat meu, però jo només somio amb truites. Per cert, jo se quin preu te el meu temps i la meva voluntat, i tu?.