Un dia sense inspiració

Avui és un dia d’aquells sense inspiració. Aquí estic, assegut davant l’ordinador, sota la llum de l’espelma que poc a poc es va consumint mentre espero un moment de lucidesa per poder transmetre els pensaments que sembla hagin fugit mentre passejava fa una estona contemplant com els colors de la natura s’anaven apagant amb l’arribada de la nit.
Escolto música, una música melòdica que inspira melancolia. Penso en tu, penso en ella, però el que penso no ho puc transmetre. Potser son pensaments massa íntims per parlar d’ells. Penso en ella que no em coneix ni ja la conec, potser per això no puc dir res.
Contemplo l’espelma com es consumeix, com la flama es mou sinuosament i de sobte s’atura, ara altiva, ara tímida. Sembla que es vulgui extingir, es redueix i la seva llum s’apaga, potser és una metàfora de mi mateix, però pren empenta i torna a créixer, potser com jo mateix. Miro per la finestra i el que fa unes hores eren colors vius, perfils marcats entre el cel blau i els tons verds dels camps i els boscos tant allunyats com propers, ara son ombres i llums entranyables de cases habitades per gent desconeguda, llums de vehicles ocupats per gent desconeguda que van o venen uns més ràpids que altres, llums que semblen cometes sobre el negre cel de primavera.
La inspiració no arriba. Obro la finestra per rebre-la però un vent intens i fresc agita violentament la flama de l’espelma que es resisteix i continua viva. El silenci, el vent i la llum sacsejada no semblen ser prou. La música melòdica, la veu suau de la cantant altres vegades inspiradores ara no fan més que portar records, records del passat, records del futur. No puc escriure, no puc dir res.Avui és un dia d’aquells sense inspiració. Potser el millor sigui anar a dormir i somiar que et parlo, somiar que t’escric i esperar un altra dia en el que la llum de l’espelma m’acompanyi, t’acompanyi.