L’alzina

Hi havia una vegada una alzina. Era una alzina gran, molt gran que va néixer fa molts anys en el cim d’una petita muntanya a la vora de la Mediterrània. Va viure envoltada d’altres alzines, amb algun roure de company i els típics arbustos dels alzinars, l’arboç, el galzeran, el boix o el marfull i amb simpàtiques lianes. Més endavant també van venir altres companys, com el pi blanc i alguna surera.
Al llarg de la seva vida va veure com als seus peus creixia una petita ciutat envoltada de petits pobles que mica a mica anaven creixent fins fer-se una única ciutat. A prop seu hi havia un petit camí, primer poc transitat però amb el temps també va anar fent-se cada cop més concorregut. La petita muntanya on vivia també va viure mil i un canvis al llarg de la seva vida. A mida que anava creixent la ciutat, la muntanya decreixia i era envaïda primer per segones residències de les famílies més acabalades de la ciutat i després per petites colònies de barraques.
Va tenir una vida tranquil·la i còmoda gràcies al gratificant clima mediterrani i aigua no li faltava. Durant el temps va patir a prop seu algun que altre incendi forestal que afortunadament mai l’afectaran, i pel que fa a la fauna, la típica, dels boscos litorals, molts ocells que nidaven a les seves branques i alguns mamífers com els esquirols, eriçons, alguna rata cellarda, alguna fagina, cabirols, senglars i genetes. Fins i tot fa molts anys, també hi va conviure amb algun llop. Amb tots ells la convivència era, com és de suposar, de total cordialitat.
Però la tranquil·litat va començar a ressentir-se ja a finals del segle XIX quan van fer una carretera entre el cim de la muntanya i un poble proper per construir un pavelló de fusta per a una important persona del moment. Va tenir sort i el traçat de la carretera no li afectà, però si a alguns dels seus companys. Amb aquesta primera incursió humana els llops ja van començar a desaparèixer. Més endavant va viure encuriosida com a les faldes de la muntanya una frenètica activitat traçava nous carrers i avingudes envoltades de grans mansions i com un estrany vehicle de color blau transportava persones fins a una espècie de cuc que silenciosament pujava al cim. Amb la construcció d’aquest curiós cuc també va estar a punt de veure’s afectada, però una vegada més es va lliurar de la tala. A prop seu, les delirants ànsies constructives dels humans feien realitat una original estructura que cada nit s’obria perquè algú des de dins pogués observar les estrelles i poc anys després just al cim de la muntanya començà la construcció primer d’una plaça i després d’un temple i un dipòsit d’aigua. L’alzina amb aquests canvis va poder viure com a espectadora d’excepció la evolució de la muntanya i dels avenços dels humans, que primer es desplaçaven lentament amb carros arrossegats per bèsties i després per sorollosos artefactes rodants que escopien un fum negre que ennegria les fulles i espantava els ocells i demés animalons del bosc. Amb tot aquest rebombori també va conèixer a les primeres persones que aprofitaven la seva gratificant ombra a l’estiu i la seva protecció quan la pluja feia presencia. Semblaven bones gents, la respectaven i fins i tot mimaven per la seva excel·lència.
La ciutat també canviava. Va veure com creixia inexorablement i com traçaven curioses quadrícules, alts edificis i amples avingudes. Com s’anaven ocupant els petits turons i com s’anava acostant perillosament a la muntanya i als dos rius que la delimitaven. Va veure en directe com estrepitosos ocells metàl·lics que no batien les ales deixaven anar una espècies d’ous que en tocar terra provocaven un esgarrifós soroll acompanyat de grans columnes de foc i fum que quan desapareixien deixaven en el lloc del impacte un impressionant forat, va veure a la gent corrent i pujar al cim, al seu costat, fugint d’aquells ocells.
La pau tornà a la ciutat i noves esperances semblaven obrir-se al seu voltant. Van començar a reforestar la muntanya i noves disposicions dels humans atorgaven a la muntanya un estat de protecció que la defenien tant a ella com als seus companys de les ànsies urbanístiques que assolaven la galtera de la muntanya. Malgrat tot la pau i serenor no estava ni molt menys assegurada, al seu voltant es van començar a muntar estranyes edificacions on els humans tot i semblar que patien, almenys els crits així ho feia pensar, no paraven de pujar, era un parc d’atraccions que pels pèls no acabava amb ella. Sortosament també va esquivar la tala, i segurament mai, d’ençà el seu naixement, no havia patit tant pel seu futur. Afortunadament aquella nova construcció no l’afectà, tot el contrari, des d’aquell moment va començar a ser protagonista d’innombrables visites, venien a veure-la nens que jugaven al seu voltant mentre l’admiraven, estudiants que l’observaven i parelles d’enamorats que desfermaven les seves passions recolzats en el seu tronc.
La ciutat continuava creixent, nou edificis s’aixecaven i la ciutat s’obria al mar. Cada vegada es veien més taques verdes, semblava que la gent d’aquella ciutat havia aprés a estimar la natura. Començaven a deixar enrere aquells vehicles rodants i fumejants per fer servir vehicles de dues rodes impulsats pels propis humans, la gent caminava i passejava al seu voltant acompanyada dels seus animals de companyia i una vegada a l’any venien a netejar el sotabosc. Feia temps que no hi havia focs i les reforestacions eren cada cop més habituals.
Tot semblava de color de rosa, ara, a l’arribar a la seva maduresa, l’alzina recuperava la vida tranquil·la de la seva joventut, l’entorn, el paisatge havia canviat però era llei de vida. Ara era ella la més gran, la més admirada del petit bosc i la més respectada. Però de cop, un dia, un dia plujós, uns homes que passejaven pel bosc van pintar el seu tronc amb una creu vermella. El seu i el de moltes altres alzines igual de grans, igual d’admirades i respectades. Cap d’elles sabia que passava. Des d’aquell dia tot semblava accelerar-se. D’una banda les persones amigues venien a visitar-les, a fotografiar-les, a abraçar-les i a plorar abraçades a elles. D’altre, les persones dolentes, començaven a talar les alzines més joves. Un continu brunzit es sentia des de la plaça del cim, discutien per elles, uns per salvar-les, altres per talar-les. Mai fins aquell moment havien passat pel seu costat tanta gent, i això preocupava a l’alzina, alguna cosa estava passant i no semblava ser gens bo.Per alguna estranya raó, aquella gent, aquella ciutat, aquella muntanya que ella havia vist créixer, a la que ella havia vist patir i riure i de la que ella es sentia part ja no la volien. Va pensar en els humans, potser per a ells era normal que quan algú es feia gran, quan algú havia viscut tota una història com a part de la pròpia espècie, quan algú havia evolucionat, havia ensenyat i havia creat calia eliminar-lo. Potser aquells humans que la volien talar, amb la seva tala volien acabar amb tot allò que l’alzina havia vist i viscut. Potser aquells que la volien talar eren els mateixos que fa anys pilotaven aquells ocells metàl·lics que sense batre les ales deixaven caure estranys ous i ara, farts de destruir vides humanes, carrers i edificis ara destruïen la vida i l’entorn natural, o potser eren els seus hereus. Potser els humans havien perdut el seny. Aquells humans la volien talar per construir un d’aquells edificis que els hi feia patir i els hi feia xisclar. Potser el fum d’aquells vehicles rodants i fumejants els havia embogit. Potser tot seria més fàcil sense aquells humans...