Treball físic, treball mental

Hi ha gent que treballa mentalment. Tot el dia en un despatx escrivint, passant dades a l’ordinador, arxivant documents o confeccionant informes. És un treball que cansa psíquicament, que esgota mentalment i que estressa, és un treball del que difícilment es recuperen. Alguns necessiten medicaments o teràpies i es desfoguen anant al gimnàs i fent esport.
Hi ha gent que treballa físicament. Tot el dia al carrer, a l’obra, a la fàbrica desenvolupant tasques amb la seva força física. És un treball que cansa físicament, que esgota muscularment. És un treball del que amb un bon descans i una bona alimentació es recuperen. Alguns necessiten estirar-se al sofà, escoltar música o llegir.
És habitual que quan algú s’incorpora a la vida laboral triï un tipus de treball o d’altra d’acord amb la seva formació. També és possible que ni tant sols pugui triar. Un dia el truquen a casa i li diuen que el dia següent ha de començar a treballar, i sense saber que haurà de fer espera amb il·lusió començar la vida laboral. La fortuna fa que el seu nou treball sigui del considerat mental. I comença a traçar la seva vida laboral. Comença escrivint, passant dades, arxivant documents i confeccionant informes. És una persona que es considera feliç per la seva sort, però arriba un dia que descobreix que el que el fa sentir-se feliç no és la feina, són els companys. I malgrat els anys que fa que desenvolupa aquella feina mental, i d’haver passat pel cansament psíquic, per l’esgotament mental, per l’estrès, pels medicaments, teràpies i els gimnasos mai s’ha plantejar canviat de tipus de treball. O si. I quan s’ho planteja, quan la possibilitat és real s’il·lusiona i comparteix la seva il·lusió amb els amics. Però aquests li aconsellen que no ho faci, li aconsellen dels beneficis del treball mental i li parlen de les dificultats del treball físic. Li parlen de les contrarietats, de la duresa, del mal ambient que planteja el treball físic. Li recomanen que no doni el pas. Però ell ho te clar. L’únic motiu per continuar amb un treball mental és conviure en un ambient sa i envoltat d’amics, però això no és possible. Ell creu que és el moment de canviar, què és el moment de treballar físicament ara que encara pot i li queden forces. Te ganes d’arribar a casa després de treballar i poder seure al sofà, poder llegir i escoltar música per recuperar forces. Te ganes d’arribar a casa i no pensar en els informes, te ganes d’arribar a casa i no haver d’anar a esgotar-se físicament per oblidar els papers, les dades i els documents.
Hi ha gent que te la il·lusió de que la seva feina sigui reconeguda per algú. Te ganes de que si treu herbes d’un arbre, sega una pradera o retalla un arbust, un veí agraeixi la seva feina. Perquè hi ha gent que, després de molts anys escrivint, passant dades, arxivant document i realitzant informes mai ha sentit l’agraïment sincer de la feina feta.Però aquesta mateixa gent que busca el reconeixement també te por d’equivocar-se, de que els seus companys tinguin raó i de que la feina mental sempre és millor que la física. Potser els dubtes siguin conseqüència de la mateixa manca de reconeixement que l’han acompanyat al llarg de la seva vida. Potser la manca de reconeixement sigui una de les causes inherents de la feina mental.