La vida somriu

De vegades passejant pel carrer et creues amb un nen i sense un motiu especial et somriu. Diuen que no hi ha res més sincer que el somriure d’un nen, home, el somriure d’un polític déu ni do el component de sinceritat que comporta, sobretot durant les campanyes electorals...
Avui un nen m’ha somrigut pel carrer mentre passejava i de manera espontània li he respost amb el mateix gest. M’ha alegrat el dia ja de per si alegre doncs he passat bona part del matí envoltat d’amics amb molts somriures i riures sincers i feina satisfactòria, per una vegada i sense que serveixi de precedent.
Amb el somriure del nen m’ha esdevingut el instint paternal, llàstima que per veure’l complert s’hagin d’esperar nou mesos, com a mínim. La ciència que avança què és una barbaritat, hauria d’avançar en aquest sentit una mica més. Continuant amb el passeig pot passar que un es creui amb un d’aquells nens repel·lents i consentits que no te més motiu a la vida que plorar, encabritar-se i fer la vida impossible als pares i fa que un s’alegri que la ciència no avanci. Llavors el més fàcil és quedar-se amb el somriure sincer del primer nen i s’oblidi, de moment, de ser pare.
Amb el somriure dels amics i la feina ben feta a un l’hi esdevé el instint professional i pensa que treballar és molt més senzill del que de vegades sembla. Fa molt de temps algú va dir que la vida s’havia de prendre amb un somriure. Afortunadament la dita s’ha convertit en molts en una fórmula de vida i l’apliquen tant a la vida personal, com familiar i professional. I quan un grupet d’aquests coincideixin plegats el resultat del que en aquell moment es proposin només pot ser bo. Perquè treballar sense somriure ha de ser terrible.
Amb el somriure dels polítics en campanya, aquells somriures tant sincers, un es pregunta qui fenomen biològic permet fingir gestos. La ciència que avança que és una barbaritat, hauria d’avançar en aquest sentit una mica més i descobrir on és la neurona de la teatralitat i del fingir i per decret llei extirpar-li a tot aquell que volgués dedicar-se a la política. Un s’imagina un míting sense somriures i pensa que l’abstenció guanyaria per aclaparadora majoria i fa que un s’alegri que la ciència no avanci. Què faríem sense polítics, de qui riuríem?, i és que els somriures sincers dels polítics tenen aquesta funció, el somriure més convincent guanya i permet als seus votants quatre anys de qui riure’s.I com a colofó d’una vida somrient, no hi ha res millor que treballar amb gent a la que li agrada riure i tenir un jefe polític de qui poder riure’s.