Els canvis empipen

Els canvis en general empipen, això m’ha dit un amic. També m’ha dit que no ens han d’afectar personalment. Hi han canvis que son provocats per un mateix i no afecten, i si afecten un ho assumeix i es resigna. D’altres canvis venen provocats per tercers. Poden ser canvis en l’àmbit personal o professional. També és possible que un canvi personal afecti professionalment o al inrevés.
Algú va dir que la intel·ligència es mesura pel grau d’adaptació. D’acord amb aquesta sentència podria considerar-me una persona intel·ligent doncs no he tingut gaires problemes per adaptar-me a infinitat de situacions, algunes adverses i, a aquestes últimes m’he adaptat fugint d’elles. És possible que aquesta resposta davant la situació no sigui precisament una mostra d’adaptació, jo crec que si.
És possible que ben aviat es produeixi un canvi. És un canvi en l’àmbit professional que m’afecta molt personalment. Aquest canvi no em suposarà ni més feina ni menys feina ni noves tasques a realitzar. És un canvi d’espai físic, passar d’estar aquí a estar allà. És un canvi que em restarà hores d’oci i per tant hores d’estar amb la família, amb els amics i amb mi mateix. És un canvi no desitjat i que un pot considerar innecessari, però assumint la necessitat empresarial de portar-lo a terme, un es planteja i planteja un altre canvi, un canvi de funcions, un canvi de feina, un canvi d’status, precisament perquè no te por als canvis.
Ara per ara estic capacitat per suportar qualsevol canvi a nivell professional, no em genera cap inquietud, però no estic gens preparat per assumir un canvi en el meu nivell o qualitat de vida. Calculat per sobre pot suposar setanta minuts al dia. És poc, és molt?, per a mi és molt, encara que fossin deu, o quinze o vint minuts, perquè, qui valora el temps d’oci?, és possible que en el meu cas, qui ho valori sigui algú que no te vida ociosa, o que si la te no li dona el valor que li dono jo, és possible que sigui algú que viu per treballar i que no entengui que hi ha algú que treballa per viure. Fins i tot és possible que tingui més amics que jo, que tingui més família que jo i que estimi a tots plegats més que jo, però segurament el que no tindrà ni necessitarà és tant de temps com jo per estar amb els meus i amb mi mateix i a aquest canvi mai m’adaptaré ni mai em deixarà d’empipar.