El mirall

Avui al mirar al mirall quasi m’espanto. Segurament la culpa és de ma mare que fa uns dies que no para de dir-me que què guapo que és el seu fill i clar, jo m’ho creia. Per un moment he pensat que aquell mirall estava trucat, com un d’aquells que hi ha al Tibidabo que distorsiona la imatge, però no, aquell soc jo. Quina decepció!. Però mirant, mirant, doncs que vols que et digui, tampoc era per espantar-se, sobretot si la gent que veus normalment, amb la que comparteixes, en el meu cas, la feina no es pot dir que siguin grans belleses (je, je). Però rumiant una mica, doncs tampoc són, o som tan lletjos, bé, no tots, hi ha un de molt guapo, és alt, simpàtic, intel·ligent, vamos, que ho te tot. Us preguntareu qui és. Doncs és un al que li dec una disculpa perquè en el seu moment li vaig dedicar un d’aquests escrits i no li va sentir gaire bé.
Bé, presentades les disculpes diré que el que el fa guapo segurament és el que de guapo veu en mi ma mare. És una gran persona, amb un gran cor, segurament donada les seves dimensions, és més alt que la torre de comunicacions de Toronto, ja sabeu, aquella des de la que es veu Toronto’entero. Em va doldre molt, o bastant, el fet que s’ofengués del que deia d’ell, encara que per molt que em rellegeixi l’escrit, tampoc parlava tant malament d’ell... És una d’aquelles persones a les que quan no tens a prop trobes a faltar, per la seva alegria, el seu optimisme i ganes de viure que tenen el do d’encomanar-se. És una d’aquelles persones a les que et fa gràcia visitar almenys una vegada al dia per descobrir com pot arribar a ser de bella la vida i com de dura pot arribar a ser la jornada laboral sense gent com ell a prop. Com diria ell, si dios nos lo ha mandao, por algo serà i, si bé no som precisament creients, doncs de ser-ho, un sentiria la necessitat d’agrair-li al senyor déu que et posés al costat un personatge com aquell.
És un d’aquells tipus que fa dels esmorzars experiències humanes, ja sigui pels seus consells o les seves reflexions. És una d’aquelles persones que fan de les històries més insulses, narracions divertides i, estant al seu costat un se sent orgullós de pertànyer a l’espècie humana. Te la capacitat de fer del patiment, perquè segur que pateix com el que més, una experiència quasi intranscendent i te la capacitat de convertir qualsevol circumstància que per molts són inapreciables, en situacions místiques.
Un, que te gran imaginació, s’imagina a aquell amic de petit, vestit d’escolanet per les seves terres sevillanes i vivint tot tipus de vivències a qual més divertida, abraçant a la seva mare que també el veuria, i el veurà, com el fill més guapo del món, bé, el segon, perquè el més guapo sóc jo, i repartint petons a diestro i siniestro. L’imagina observant al seu pare amb admiració i respecte i fent d’àngel protector dels seus germans. L’imagina al internat compartint amb els seus companys les seves aventures i escrivint durant les fredes nits d’hivern a la seva mare. L’imagina obsessionat amb els llibres i perseguint, encara que fos amb la vista, a les noietes. I també l’imagina arribant a la ciutat, més perdut que una gamba en un desert i capficat amb les minifaldilles, amb l’arquitectura de Gaudí i amb trobar una feina digna.
I també s’imagina que hagués estat d’aquests últims anys si la deessa fortuna no ens hagués creuat. Perquè conèixer persones com ell, com tu, fan del companyerisme, de l’amistat, de l’espècie humana, un orgull.Espero que si llegeixes això, sàpigues perdonar aquelles coses que t’haguessin pogut molestar, i què entenguis tot això que acabes de llegir com una cosa sortida molt de dins i amb tota la sinceritat i que ens ajudi a mantenir la nostra amistat per molts i molts anys malgrat siguis un sevillà de Madrid... Picaor, va por usté!.