Té un moment per a unes preguntes?

M’han fet una enquesta o entrevista al carrer que ben bé no sé perquè era. Era per a una revista local d’un poble que ni tant sols és el meu, el que m’ha animat a contestar les preguntes amb tota sinceritat. No és que ho hagués fet diferent si la revista hagués estat del meu poble, però era una enquesta més aviat intimista on algunes de les preguntes eren diguem-ne que molt personals. No s’ha tractat com pot semblar d’una enquesta de costums alimentaris, o d’oci o d’hàbits sexuals o tendències polítiques, era sobre les relaciones humanes i l’amor.
Les entrevistadores eren dues noies amb poc més de vint anys si és que arribaven i segurament estudiants de periodisme. Han començat per preguntes purament protocol·làries sobre edat, estat civil, professió. Després m’han preguntat per quants amics tenia. A la seva pregunta i, perquè no dir-ho amb ganes de jugar amb elles, els hi he respost preguntant que què entenien elles per amistat. Aquí és on ha començat la part més periodística. Una d’elles al principi s’ha molestat per la meva actitud, anava de periodista agressiva, i d’una manera un tant repel·lent m’ha dit que qui preguntava allà eren elles, i que si no volia contestar que no contestés, però que elles tenien feina. I clar, això encara m’ha esperonat més, i encara més quan l’altra noia si que ha volgut continuar el joc, la periodista d’investigació. Així que hem tornat a la pregunta. La investigadora m’ha dit que ella entenia per amistat algú a qui pots recórrer sempre que el necessitis. La agressiva ha dit que per a ella un amic és algú amb qui anar de festa. La meva resposta ha estat que per una banda tinc pocs però justos i per l’altra, per la d’anar de festa, doncs que tinc tots els del món. M’han preguntat si tenia parella, i quan anava a pregunta’ls-hi que entenien elles per parella, la agressiva m’ha contestat sense deixar-me acabar de parlar que per parella volien dir si tenia algú que m’aguantés... Quan li he dit que no, directament m’ha dit que no li estranyava. La periodista d’investigació ha repetit la pregunta però suavitzant el to i ha volgut saber si tenia algú a qui estimar i que m’estimés. He contestat que si, que hi ha molta gent, la justa, que m’estima i a la que jo estimo, però que cap d’elles és pot considerar parella.
La entrevista ha continuat amb més temes relacionats amb la parella, volien saber si havia tingut i quantes. La periodista agressiva ha contestat directament que segur que era un separat amargat i que la novia m’havia deixat feia poc. La periodista d’investigació no ha volgut insistir però li he contestat que poques però suficients. I en aquell moment ha començar de veritat el joc, la periodista agressiva fent honor al qualificatiu m’ha preguntat que què entenia jo per suficients. Suficients?, doncs les justes per haver estimat i compartit la meva ànima i de totes les formes possibles, unes apassionadament, altres tímidament, unes torturades, altres relaxades, unes amb esperança, altres momentànies, però totes elles plenes de bon i enriquidors records.
La periodista agressiva ha pres la iniciativa de la entrevista intentant furgar per, segurament, mirar de fer-me mal o buscant alguna reacció o resposta irada. Però estic de vacances... La següent pregunta ha estat que de totes les parelles que havia tingut, amb quina hem quedaria (això demostra que anava a per mi). Doncs resposta sincera i diplomàtica a la vegada: amb totes. Però ella volia a una. Una entre poques però suficients, difícil elecció. Però clarament em quedaria a la que volgués tornar amb mi. Resposta incorrecta, ella volia una. Afortunadament la periodista d’investigació m’ha rescatat.
Pregunta següent: què en pensa vostè de la societat actual?. La periodista d’investigació que m’ha clixat de seguida ja m’ha definit el que entenen per societat. La resposta contundent cap a la periodista agressiva: si el model de la societat ha de ser el d’ella, malament anem, si el model és la periodista d’investigació, amb esperances, moltes esperances. I clar, ara tocava justificar la resposta: doncs bé, crec que si la societat s’ha d’encaminar a pensar que un amic és per anar de festa, que l’amor s’ha de valorar per la quantitat i no per la qualitat, i si les relacions no poden ser incloents sinó que han de ser excloents, doncs malament anem. Resposta vàlida i final de la entrevista. He volgut acomiadar-me estrenyent la ma però la periodista agressiva m’ha donat dos petons i les gràcies per tot mentre em picava l’ullet. També jugava!.
En fi, aquestes son les coses que passen quan fas les vacances fora de torn i vas a fer un volt per un poble que no és el teu.Ara, m’ha quedat un dubte, amb quina de les parelles, poques però suficients, que he tingut em quedaria?. Potser amb totes, potser amb cap, qui sap que en pensarien elles...