El camp

Qui treballa el camp?, qui vol treballar el camp?. Jo conec algú que ho vol fer però per portar a terme el seu somni no fa més que trobar dificultats. És una persona valenta i convençuda, decidida a sobreposar-se a les contrarietats, però, podrà?. Ha tingut la sort de comptar amb l’ajut de la família per començar, segurament molts d’ells s’ho van prendre com una broma, ja es cansarà..., pensarien, i li van deixar unes terres per començar la seva aventura. I ara, poc més d’un anys després, està a punt de veure com una part del seu somni es fa realitat i podrà recollir els primers fruits del seu treball.
Segurament durant aquests inicis ha viscut dificultats i moments de deixar-ho però ha tirat endavant. Ha aprés i continua aprenent, i és que al camp mai s’arriba a saber-ho tot..., accepta i busca consell d’aquells que sense ser experts si tenen una mica més d’experiència i s’ha integrat al camp.
I ara, quan es planteja continuar amb el seu somni en solitari, pel seu compte, ara que ja ha demostrat que no era una broma o un rampell de joventut i que veu en la vida al camp el seu futur, el seu projecte, topa amb la dura realitat de la societat actual. Ha trobat terres, terres productives i amb recursos, terres somiades, terres d’esperança però s’han de comprar i necessita els diners. És fàcil que les administracions ajudin a la gent jove a iniciar projectes; els hi donen recolzament tècnic i financer i fins i tot crèdits a baix interès i amortitzables en terminis superiors als habituals. Però les administracions ajuden a projectes tècnics, de serveis, de ciutat, però un jove que vol treballar la terra no, aquest no te cap recolzament. No pot demanar una hipoteca per comprar terres, no pot demanar ajuts ni demostrar que el seu projecte és viable. És possible que si el seu projecte, el seu somni, fos obrir un magatzem a la ciutat i dedicar-se a la fabricació d’embolcalls ergonòmics (per dir alguna cosa) per a tomàquets si que tindria ajuts i recolzament.
No crec que trigui gaire a arribar el despertar del camp, és el futur, és el present, és aturar la desertificació. Les administracions s’adonaran del seu error en haver abandonat durant tants anys el camp, però llavors, potser ja serà massa tard per qui ara te un somni, un projecte de vida. Potser quan arribi la revolta del camp, els nouvinguts no tinguin ningú que els ajudi, que els expliqui com s’ha de treballar la terra i els ensenyi les tècniques tradicionals, potser les administracions llavors es penedeixin de no haver recolzat aquell projecte, aquell somni.
També és possible que no tot sigui tant pessimista, que finalment pugui adquirir les terres productives i amb recursos, les terres somiades i d’esperança i pugui fer realitat el seu somni. Mentrestant, els que l’estimen i aprecien el seu esforç l’ajudaran a tirar endavant, a no defallir i, si més no, gaudiran dels seus cultius...Tots hem tingut un somni i un projecte de vida i pocs son els que l’han aconseguit sense patir i lluitar, jo encara pateixo i lluito pel meu i com ell, se que al final ho aconseguiré perquè almenys nosaltres, hem sabut mantenir viva la nostra esperança i il·lusió en el nostre projecte de vida, i és que una vida sense somnis, sense projectes, és pot considerar vida?.