Propaganda

He vist uns documentals sobre la guerra civil. Són documentals originals sobre la revolta a Barcelona i sobre la resistència a Madrid. Són documents excepcionals realitzats uns per la CNT, els de Barcelona, i els de Madrid pel Partit Comunista i per la propaganda de l’exèrcit insurrecte.
Més enllà de la qualitat, innegable, el que m’ha colpit més no han estat les imatges sinó els comentaris. Eren purs exercicis propagandístics destinats, sobretot els de Barcelona, ha exaltar l’odi i la revolta per la revolta. No entraré a valorar las raons que segurament eren pròpies del moment i les circumstàncies. Les barricades, el racionament d’aliments, la solidaritat, tot això diu molt d’un poble. Ara, el que certament m’ha donat a pensar és l’odi cap a l’església i cap a la burgesia, un odi irracional, encara que segurament justificat i que portava a cremar esglésies amb el seu patrimoni, a assassinar pel sol fet de portar uns hàbits o dirigir una empresa; es profanaven tombes i s’humiliava a la gent.
És propi, entenc, d’una revolució la col·lectivització de terres, l’ocupació d’edificis i empreses pel bé comú, i fins i tot portar a totes les classes socials a menjar al Ritz, actes propis d’una revolució obrera, però les altres actituds segurament són les que ara encara arrosseguem malgrat els anys.
L’altra documental, el de Madrid mostra una revolució més pausada, més organitzada i més respectuosa. S’han vist desallotjar museus i cases senyorials tot protegint el patrimoni cultural, si, potser no els cremaven però els entregaven als aliats com a pagament, no entraré, però gràcies a això, hem pogut continuar gaudint d’aquelles obres d’art. Ha estat emocionant veure la població aixecant barricades i cavant trinxeres.
El documental dels revoltats, són molt en la línia del que representaven. Grans desfilades, nens portant estendards, la població exaltada i demostracions del potencial armamentístic. M’ha cridat l’atenció com ometien emetre imatges de la “barbàrie roja” sobre la població civil per la seva cruesa, segons el narrador...
Havent vist els documentals m’han sorprès alguns detalls, i és que segurament, traient el volum i els crèdits dels documentals, un no podia discernir de quin bàndol es tractava, doncs en tots dos, era la població civil la que patia les conseqüències, molt propi d’aquestes pugnes, eren edificis els que cremaven o havien estat derruïts i eren les persones grans i els nens els que feien cua esperant una mica d’aliment que portar a la boca. Ha estat emotiu veure els plàtans als carrers de Barcelona, al passeig de Gràcia o l’avinguda Diagonal, i veure com han estat testimoni silenciós de tanta i tanta història sense merèixer el més mínim respecte. Recordar documents de poc menys de cinc anys enrere amb la proclamació de la segona república i la declaració de l’estat català amb els homes amb barrets i ben mudats i veure’ls ara, segurament els mateixos, sense barret i descamisats exaltant amb la mateixa força i esperança que ho feien llavors amb la república, la revolució.I un es pregunta quantes i quantes disputes, esperances i il·lusions continuen encara vives en l’esperit del poble malgrat l’arribada de la democràcia i com, per molt que ens vulguin fer creure, moltes d’aquelles ferides continuen obertes i el mite de les dues espanyes continua viu.