Aigua, riu, vida

Ha plogut, ha nevat, la primavera ha esclatat. Els camps presenten una verdor que ens desperta a la vida. Les rieres i els rius han recobrat el seu esperit i baixen esplendoroses i plenes.
Encara plou, menys que fa una estona i baixo a veure la riera. Aquest matí també la he visitat i portava un petit fil d’aigua que amb dificultats es relliscava pel seu reguer cap al seu destí, destí al que no arribava en filtrar-se poc més avall, on un polígon industrial embruta la seva modesta presencia. Ara és diferent, baixa cabalós, arrossegant els objectes que la civilització i el progrés han anat dipositant a la seva llera impunement, arrossegant petits troncs i herbes.
És curiós com, quan més fúria i empenta porten els rius, les rieres, més silenciosos resulten. Una massa d’aigua bruta, revolta i decidida cap al seu destí, barrejada de tot tipus d’objectes, llisca en silenci fent imperceptible la seva voluptuositat a la oïda.
Ara vaig a veure una altra riera, aquesta més gran, més viva. No fa tants anys aquest riu era mort. La seva llera era un abocador ple de residus, de males olors, de taques. Ara és un riu que porta aigua durant tot l’any, les noves depuradores dels pobles que recorre li han anat donat la vida i ell agraït li ha donat la vida a les plantes, ocells i peixos que han trobat en ell la seva llar. Les pluges l’ha ajudat a recobrar cabal i a netejar-li la cara. Quan arribo, les aigües s’han calmat i els ocells gaudeixen de l’espectacle i busquen aliment. Malgrat el fred, les orenetes sobrevolen el riu omplin el seu bec de mosquits, les gavines, que han fugit del intens vent de mar descansen entre les aigües i netegen el seu plomall. Els ànecs i les polles s’afanyen en refer els seus nius mentre les plantes de ribera miren de retornar al seu aspecte després de la pentinada d’aigua que han sofert.
Torno cap a casa i paro a veure com li va a la riera. L’aigua de pluja que baixava amb fúria s’ha calmat, ha trobat el seu destí i ara només li cal anar arribant poc a poc, sense pressa. L’aigua s’ha tornat cristal·lina i neta després d’haver arrossegat tot allò que li embrutava la cara. Alguns canyissos s’han trencat i naveguen lentament per les aigües buscant on quedar-se.Ha estat una mica l’espectacle de la vida, aquesta va passant sense pena ni glòria i fent el seu camí quan de sobte, un fenomen la desperta, la reviu, li dona fúria i empenta i neteja el seu esperit. Després torna la calma, però la càrrega de vida que ha rebut ha reafirmat el seu destí, el seu camí. No hem de deixar que les aigües de la nostra vida es perdin o s’estanquin, sempre hem de mantenir un petit fil que ens uneixi al nostre destí per quan arribi el fenomen sàpiga ben bé a on anar.