Història d’un passeig

Avui passejava per un camí per on feia temps no passava. El camí transcorre entre una riera i uns horts d’aquells que administrativament es defineixen com il·legals, encara que un pensa que el que realment és il·legal és tenir les terres ermes i, sumit en una concepció purament romàntica, encara pensa que la terra és de qui la treballa.
Una de les parcel·les, especial per a mi, presentava un estat d’abandó poc habitual. D’entre les herbes subsistien uns enciams espigats. Aquesta parcel·la és especial perquè quan els passejos per aquest camí eren més assidus solia trobar a un home gran que treballava aquesta terra i ens saludàvem, era una salutació educada sense cap més paraula, com a molt acompanyada d’un somriure. Fa un parell d’anys, durant una tarda d’estiu, em va oferir un tomàquet per refrescar-me, vaig intentar intercanviar alguna paraula, però aquell home era mut. Admirava a aquell vell home.
La visió d’aquella parcel·la abandonada ha fet rememorat a aquell home. Les arrugues del seu rostre, el daurat de la seva pell recremada pel sol i l’esforç per mantenir aquell petit tros de terra net i productiu denotava una personalitat i arrossegava una història que mai sabria. I ara que aquell vell home no era allà treballant aquell petit tros de terra, hagués volgut saber la seva història, perquè igual que quan la terra no es treballa s’abandona, quan desconeixes la història d’algú, l’acabes oblidant.
Resultaria fàcil inventar una història per a aquell home, una història que parlaria d’un home abnegat, plegat de dificultats durant la seva joventut. Un home, que com a molts altres, va lluitar i treballar per mantenir i pujar la família. Segurament va estar treballant durant molts anys en una fàbrica, fent hores extres per acabar de pagar el pis i els estudis dels fills i lluitant pels interessos col·lectius dels seus companys. Un home jubilat, segurament amb néts i una dona que l’esperava a casa mentre ell treballava la terra pel profit de la seva dona, fills i néts, una terra que, possiblement, va perdre durant la guerra la seva família, els seus pares. Un home admirable.
Ara recordo a un altre home gran important durant la meva adolescència i joventut. Ens creuàvem pel barri i ens saludàvem, era una salutació educada sense cap més paraula, com a molt acompanyada d’un somriure. Un dia, jo ja adult, durant una tarda d’estiu, em va oferir un got d’aigua per refrescar-me. Admirava a aquell vell home.
Des d’aquell dia, les converses es van fer habituals. Era un home abnegat, amb una dona i un fill mort amb quaranta anys. Durant la seva joventut va lluitar a la guerra civil on la seva entrega el van portar alguns ascensos. Aquesta entrega, finalitzada la guerra, el van portar a Barcelona, on va ocupar els solars i vivenda d’una família del bàndol derrotat. I encara i haver passat cinquanta anys, aquell home encara mantenia el seu esperit i l’orgull d’haver representat el que va representar. Un dia m’explicà com, després de trobar en un pis franc uns representants del bàndol derrotat el van lligar de peus a un cotxe i l’arrossegaren pels carrers de llambordes de la ciutat fins a la seva mort. Vaig deixar d’admirar a aquell home.
I ara, encara i els anys que han passat, continuo recordant la història d’aquell home i encara desitjaria no haver-la conegut mai. Potser hagués preferit que aquell home també hagués estat mut i haver pogut inventar-li una història. Ara, tindria dues persones a les que admirar.
De tornada he passat pel mateix hort. I si la història d’aquell vell home que la treballava i que acabava d’inventar no fos aquesta, el continuaria admirant?.