Esmorzar

Dies de feina però diferents. La meitat de la plantilla està de vacances i els que ens quedem treballem de forma més relaxada. Cada any, cada vegada, que es dóna una circumstància com aquesta, ens ajuntem per a anar a esmorzar. D’una forma instintiva ens truquem els uns als altres i quedem.
És un tipus d’esmorzar especial, el que el fa especial no és el menú, ni és el local, el que el fa especial és la companyia. Ens trobem no companys, ens trobem amics amb ganes de riure i estar junts, explicar anècdotes i recordar temps no sempre millors però si enyorats. El d’aquest any ha tingut un regust particular per a mi. He tingut una sensació com de que difícilment es podrà repetir un altre esmorzar com aquell, com diu la cançó de Luis Pastor “estan cambiando los tiempos”. He intentat degustar cadascun dels instants d’aquest esmorzar, he intentat impregnar-me de records i he intentat recordar alguna de les frases que s’han pronunciat. He buscat moments que d’aquí a poc, quan arribin dates com aquestes i ja no podem trobar-nos per a anar a esmorzar, em puguin rememorar aquest últim esmorzar i riure i enyorar-lo.
M’han dit que estava apagat, fins i tot que estava enamorat, i si, estava enamorat, però no d’algú en particular, estava enamorat del moment, de la circumstància i de tots i cadascun dels amics amb els que he compartit esmorzar.
Arribaran més dies de feina però diferents, ens tornarem a trucar per quedar però difícilment ens tornarem a trobar tots. Durant els últims anys el grup d’amics d’esmorzar ha anat variant, uns van marxar i no van tornar, altres van anar marxant mica en mica, altres han muntat els seus propis esmorzars amb els nous companys i ara amics, i altres, els que més dol no veure, ja no poden venir, les seves circumstàncies laborals han canviat i jo no poden venir. També s’afegeixen nous amics, rarament podrien explicar sociòlegs i psicòlegs la fàcil integració de la gent en esmorzars com aquests. A aquest últim esmorzar ha vingut una companya, una amiga, per primera vegada, i la sensació era de que havia vingut de sempre, és curiós veure com en el fons a tots ens mou un mateix sentiment, per això no ens costa gaire trucar-nos per quedar i per esmorzar, perquè en el fons tots tenim un mateix sentiment i el volem mantenir viu encara que l’excusa sigui un esmorzar.
No se que s’ensenya a les grans escoles d’administració d’empreses, no se que doctrines expliquen als directius i no se si entre els empresaris també fan esmorzars d’amics, el que si se és que algunes empreses com la meva, deu gran part de la seva grandesa a esmorzars com aquests, perquè la mantenen viva. I el que fa tot encara més gran és que una vegada a taula, a ningú l’importa si aquell d’allà és un cap o és un peó, el que importa és la persona, i això si que no s’explica a les grans escoles d’administració d’empreses.Gràcies per haver compartit amb mi aquests esmorzars i esperem que les circumstàncies no siguin tant adverses com semblen i que d’aquí a poc podem tornar a riure junts.