Jugant

Assegut en el banc d’un jardí. El nebot jugant lliurement i la gossa al costat mirant-s’ho tot amb avorriment. Hi han més nens i tots juguen al voltant d’un castell de fusta i cordes. Cadascun interpreta aquell joc com li dicta la seva imaginació. Hi han tres nens de deu, dotze anys que juguen a superherois, un és el bo i els altres els dolents. Entre ells es maten, es salven i s’inventen mil i una converses i aventures. El nebot ha trobat uns amiguets, juguen en un gronxador amb forma de cistella. El nebot és el príncep i la nena la princesa, el paper de l’altre nen que es dedica a gronxar-los no arribo a imaginar-lo, però potser sigui un drac, un guerrer o un altre superheroi.
Acaben d’arribar dos nens. Venen corrents i jugant a futbol però sense pilota. La hi passen, centren, rematen de cap i marquen. Goool!. He mirat de seguir la jugada però no he pogut, ha estat molt ràpida. Mentrestant al castell de fusta i cordes és el nebot qui juga. És un explorador que busca un tresor. Traspassa el pont, puja la corda i baixa pel tronc. Es sent lliure potser pensant que no estic pendent d’ell i pot fer el que vulgui, pot jugar com els nens grans, però, i tant què estic pendent!. Els nens grans corren pel jardí. Un d’ells és algú important, potser un capo mafiós, potser un futbolista o el president dels Estats Units. Els altres dos són guardes de seguretat i l’escorten. Algú ataca al capo, futbolista o president i els guardes actuen amb diligència salvant la vida del seu senyor. Un d’ells a estat ferit de gravetat. Els amiguets del nebot berenen al costat de la mare i els futbolistes desapareixen d’escena tant ràpidament com van aparèixer.
Es fa tard, comença a fer fred i les mares tornen a casa. Els nens segurament encara tindran ganes de jugar, però una vegada a casa no podran imaginar els seus jocs, o si, i faran servir la vídeo consola per continuar sent el bo o el dolent, continuar sent el príncep i tornar a marcar gol, però aquesta vegada els seus companys seran virtuals. Els companys de joc del nebot també seran imaginaris.Ens fem grans i anem perdent la imaginació o la innocència. Deixem de jugar i de compartir amb els altres. Per jugar a ser el bo necessitem que algú sigui el dolent i que després el dolent passi a ser el príncep i el bo el drac, fins que s’acabi el joc i compartim el berenar. Però ens fem grans i descobrim que nosaltres sempre som els bons i que el dolent sempre és l’altre i que qui marca el gol sempre som nosaltres. No hauríem de perdre mai la innocència del nen i del joc, perquè la vida tampoc és gaire cosa més que un joc entre bons i dolents, i on no sempre un és el bo. Més valdria que el dolent a la vida real el prenguéssim com un amic de joc i, que en acabar aquest, anéssim a berenar junts per continuar el dia següent jugant al bell joc de la vida.