Cap de setmana

Ha estat aquest un cap de setmana intens en emocions. Va començar dissabte amb un sopar entre amics, entre companys, entre camarades. Era un sopar al que dubtava d’anar; s’homenatjava a uns amics, uns companys, uns camarades que durant els últims mesos han anat deixant la feina per jubilació, uns parcial, altres absoluta. Dubtava d’anar perquè un altre amic, company, camarada en les mateixes circumstàncies no es sentia homenatjat i jo volia mostrar-li la meva solidaritat. Dubtava d’anar però finalment vaig anar perquè malgrat tot, altres amics, companys, camarades s’ho mereixien tant com ell i perquè, potser, de vegades oblidar i perdonar fa savi.
Sopar emotiu per la trobada amb els amics, per la primera relació extralaboral amb els companys i per l’abraçada amb els camarades. Sopar emotiu per conèixer als companys en un ambient familiar, amb les seves parelles o els seus fills, per deixar-los a un pas de l’amistat. Sopar emotiu per poder brindar l’homenatge i la gratitud a aquests camarades sense els quals segurament la lluita tindria un altre color, un altre sentit.
Després del sopar un vídeo, una recopilació d’imatges que ens fa a tots una mica més grans, que ens ha recordat a tots com és d’important l’amistat, el companyerisme, la camaraderia i com amb la lluita solidària i desinteressada es poden aconseguir grans objectius. Només un però, reconèixer les imatges, reconèixer la lluita, reconèixer les causes defensades i reconèixer que potser podria haver fet molt més del que he fet per aquelles causes, causes que encara són la meva, les nostres, causes defensades en una lluita en la que hauria d’haver participat més activament, però aquesta passivitat continua sent un gran però...
El cap de setmana d’emocions ha continuat diumenge. Jornada electoral que un, des del seu cor, voldria que no es celebrés perquè encara pensa que només hauria de votar per la seva nació i no per l’estat. Jornada emotiva per participar en unes eleccions, per poder participar del joc de la democràcia, per poder criticar, si s’escau, després. En aquestes eleccions he votat per primer cop guiat pel cap i no pel cor, decisió que si bé li hauria de treure emoció o emotivitat al fet, no és així. Si bé he estat molts anys sense participar en unes eleccions, algunes per no sentir-me identificat per cap postura, altres per desencantament o d’altres per vagància, tot s’ha de dir, al final vaig entendre que poder decidir és un privilegi i un dret del que no podia renunciar.
Sempre he votat a forces polítiques dites de progrés, forces polítiques que vegada rere vegada m’han decebut, primer amb pactes inversemblants, després amb polítiques més liberals o conservadores que progressistes. Un, que s’estima la terra, ha vist com els darrers anys s’ha atemptat contra els paisatges, s’ha especulat amb la natura, s’han desaprofitat els recursos naturals. La cultura s’ha estancat i s’ha perdut el respecte a la llengua, a les gents, a les tradicions. És com ho sento, és com ho veig, és com ho escric.
I ara que s’acaba el cap de setmana, continuaran les emocions, emoció pels resultats, per les reaccions dels que han guanyat, que tornaran a ser tots. Emoció que continuarà amb els més que possibles pactes que ven probablement em tornaran a decebre, que em tornaran a fer sentir enganyat i que em tornaran a fer perdre la fe en els polítics, però com que he votat, em sentiré legitimat a queixar-me i em queixaré, encara que sigui en silenci.
Ha estat aquest un cap de setmana intens en emocions. Gràcies amics, gràcies companys, gràcies camarades. Gràcies per deixar-me participar en el vostre homenatge, gràcies per deixar que us porti al meu cor. Gràcies per haver lluitat per mi, per nosaltres. Gràcies per mostrar-me el camí de la veritat, de la justícia, de l’amistat, el companyerisme i la camaraderia. Salut!.