Mi vida es muy triste

Mi vida es muy triste deia un amic. Però era només una forma de dir, perquè la seva vida ho te tot, te una dona, te unes filles, te uns gendres, te unes aficions i te uns amics, te un passat, te un present i te un futur, però si fins i tot te un blog!. I encara deia que mi vida es muy triste. Potser és perquè no te néts...
Saps, amic, què és el que fa una vida trista?, una vida trista és la que porta la gent sense memòria, la gent rancuniosa que sobreposa el seu dogma a les persones, oi que saps de quines persones parlo?, d’aquelles que actuen d’acord amb uns principis col·lectius oblidant les persones i tu no ets una persona d’aquest tipus, tu tens memòria i tu tens un dogma, però el teu dogma és diferent al d’ells perquè per tu el que realment importa és la persona, per tant, no tornis a dir que la teva vida es muy triste perquè seria igualar la teva vida a la d’ells.
Ara fa temps que no t’ho sento dir això de que mi vida es muy triste, i un, què és observador de mena, observant, observant, l’única diferència que troba entre la vida que portes ara i la vida d’abans és la llibertat, i no podria ser d’una altra manera doncs l’alegria està en la llibertat, ara ets lliure de fer i desfer, d’anar i venir, de parlar i callar, de llegir i escriure, tens la llibertat suficient com per triar les teves companyies i els teus projectes i tens la llibertat suficient com per compartir-les amb qui vulguis, i això borra tota possibilitat de tristor.
I si malgrat tot, la teva vida continua siendo triste, jo vull una vida trista, fem apologia de la tristor i pregonem als quatre vents visca la tristor!, i si només és una forma de dir, canvia-la per mi vida es la hostia, perquè realment si la teva vida és alguna cosa, és aquesta, l’hòstia!.