Acollir

Arriba l’estiu i moltes famílies acullen durant unes setmanes o mesos a nens d’altres països, en aquest cas nens saharauis. Alguna vegada també m’ho he plantejat però tinc el dubte de si realment ajudem o no a aquest nen.
El plantejament inicial és el de treure a aquests nens de les dures condicions en les que han de viure durant l’estiu en els seus campaments i oferir-los unes vacances que els permeti gaudir d’unes condicions òptimes. Aquí és on comencen els meus dubtes. És lícit que uns nens que viuen en unes circumstàncies pèssimes durant tot l’any, siguin separats de la seva família, la seva cultura, els seus costums i cercle d’amistat per viure durant unes setmanes o mesos en un ambient de luxe (comparat amb el seu)?. Si de per si ja és dur deixar la família, més dur ha de ser trobar-se amb una altra família que t’ha d’acollir i oferir-te totes les atencions i comoditats del món, una família que durant unes setmanes o mesos t’estimaran, respectaran i mimaran i que quan millor estiguis hagis de tornar al teu campament per tornar a la duresa de la vida als campaments de refugiats.
Desconec la personalitat d’un nen que viu en aquestes condicions, desconec el tipus de formació tant cultural com social que tenen, fins i tot desconec l’estructura familiar del poble saharaui. En aquest cas faig un exercici d’empatia respecte a aquest nen. Em costaria molt haver de tornar a la duresa de la vida en el campament, tampoc se com seria la relació amb la meva família després d’haver viscut sent el centre d’atenció, segurament seria de ressentiment, però no només cap a la meva família, també cap al meu poble, la meva cultura, els meus amics.
I arribat a aquest punt en el que un te el sentiment d’insolidari, es fàcil plantejar-se que fer. Potser seria més fàcil fer un procés invers, és a dir, enviar al nostres fills als campaments durant unes setmanes o mesos. M’imagino a mi mateix fent aquest viatge invers i segurament a la tornada seria un nen diferent. Valoraria d’una altra manera la vida familiar, la meva cultura, la meva societat en definitiva. Segurament seria força improbable que em tornés a deixar menjar al plat o que rebutgés una joguina. Segurament quan fos gran i després d’haver passat uns anys compartint vivències amb el poble saharaui, la meva actitud i responsabilitat cap als pobles oprimits seria diferent.
Crec que a la llarga, el poble saharaui ens estaria més agraïts d’aquesta solidaritat que no pas d’acollir durant uns mesos als seus fills i posar-los els caramels a la boca per fer-los, potser, una mica més infeliços.
Però malgrat el que pugui sentir, admiro a la gent que d’una manera altruista acull a casa seva a persones necessitades d’amor i tendresa i els hi obren els seus cors i les seves llars incondicionalment com admiro a la gent que d’una manera altruista acull al seu cor a persones necessitades d’amor i tendresa a canvi de residència durant unes setmanes o mesos.