L’herbeta

Hi havia una vegada una herbeta molt petita, molt petita que creixia a la vora d’un camí. El camí vorejava uns camps de cultiu per una banda i per l’altra un rierol on anaven a beure els animalons del bosc del costat.
A l’herbeta la van enviar allà els seus pares quan encara era una petita llavor perquè van creure que en aquella zona podria viure bé i créixer feliç envoltada d’altres herbes, al contrari d’on va néixer que era un camí molt proper a la ciutat i envoltat de perills.
No li va costar gaire trobar el lloc, els arbres del bosc del costat la protegien dels freds de l’hivern, i el petit rierol li proporcionava la suficient humitat com per no passar set durant els mesos més calorosos.
Al principi li va costar una mica fer-se un forat entre la resta d’herbes del camí. Les seves arrels no tenien prou força per establir-se i l’ombra de les més grans impedien que el sol arribés a ella. Però va tenir sort, aquell estiu va ser calorós i sec i moltes de les herbes del seu voltant no va poder aguantar i es van amagar. Així que ella, més petita però més resistent va començar a créixer empentada per la força que li donava el sol.
Mica en mica va anar creixent i fent-se un lloc al camí, i a mida què creixia es va anar fent amiga dels ocells i els conills que baixaven al rierol a beure. Cada dia xerraven d’una cosa diferent i amb ells va aprendre a reconèixer quan havia de ploure, quan faria calor, quan venia el fred o quan s’havia d’amagar perquè venia el pagès a segar o a fumigar...
La seva vida transcorria feliç i sense cap dificultat, la zona era molt tranquil·la, mantenia una bona relació amb les altres herbes del camí, plovia regularment, a l’estiu no feia gaire calor ni a l’hivern gaire fred, i, a més, com que tenia la sort de tenir fulles tot l’any podia xerrar amb els seus amics cada dia.
I es va anar fent gran fins que d’un dia per l’altre va notar que aviat, molt aviat, li sortiria una flor..., i quina il·lusió li feia!, de seguida li va explicar als seus amics, als ocellets, als conills, al blat, al sègol..., ara, només calia esperar per veure com seria aquesta flor.
Tres dies després, quan es va despertar, va sentir com ja havia deixat de ser una herbeta, ja era tota una senyora herba amb una petita però llampant flor groga. I amb l’arribada de la flor, també va notar com la resta del seu cos també s’estilitzava i com li van començar a sortir més fulles, unes fulles que eren més grans i verdes que les que fins ara havia tingut. Què contenta que estava!, i més que ho va estar quan va veure que el número d’amics li augmentaven, perquè ara també es va fer amiga d’un borinot tot negre ell i amb unes franges grogues al pit i d’una papallona groga com la seva flor, que cada matí venien a veure-la i a qui ella, agraïda per la visita, els hi deixava xuclar el nèctar de la flor. Però no només augmentava el número d’amics, també va poder ser encara més amiga dels que ja tenia, perquè ara els podia ajudar, com?, a les herbes del cultiu del costat atraient amb l’olor i el color de la seva flor a les marietes que després es menjaven els pugons, als ocells perquè es menjaven les erugues que venien atretes per la dolçor de les seves fulles tendres, als conills perquè les noves fulles que li havien sortit, mes grans i més verdes, els hi ajudava a fer la digestió, a les seves herbes veïnes, més humils que ella i amb unes flors més petites, atraient a d’altres borinots i papallones que els ajudaven a escampar les llavors pels camps del costat...
I així va passar molts dies de felicitat al costat dels seus amics, que agraïts, la saludaven cada dia i compartien amb ella els matins, las tardes i les nits.
Un matí d’hivern va passar una cosa de la mai ningú la va advertir i que li va sorprendre molt. Un senyor que passejava pel camí, en veure la seva petita però llampant flor es va ajupir i li va demanar permís per a arrancar-li. L’herba, encuriosida li va demanar per què la volia i el senyor li va dir: la meva petita filla està malalta i necessita del teu nèctar per recuperar-se, si us plau deixa’m agafar la flor. I l’herba sense dubtar-lo ni un moment li va oferir la flor. Al principi li fa fer mal, però no van passar gaires dies fins que li va a tornar a sortir una altra.
Dia a dia es va anar adonant com dins la seva modèstia podia ajudar a tothom i com anava augmentant el número d’amics, fins i tot un dia va tornar aquell senyor amb la seva filla, ja curada, que va està jugant amb ella.
Ja havia passat tot un any des que va arribar al camí, però quan menys s’ho esperava, de sobte, va sentir un fort cop que l’arrencà de terra. Un senyor estava arrencant totes les herbes del camí cridant: maleïdes males herbes!. Els seus amics van córrer al seu auxili, però ja era tard, no hi havia res a fer, estava ferida de mort. Si us plau, agafeu la petita llavor que hi ha dins la meva flor, i cuideu d’ella fins que la podeu plantar...
I així va ser com la petita herbeta, aquella que mantenia el color verd a l’estiu quan la resta s’amagaven, la que havia ajudat atraient els pugons, que havia alimentat al borinot i a la papallona, que havia atret a les malignes erugues per a alimentar als ocells i havia guarit als conills i a la petita filleta del caminant, va deixar de viure al camí perquè algú la considerava una mala herba...
I ara que arriben temps de sequera, i que començarà a fer calor, potser trobem en algun dels jardins de les nostres ciutats, la filla d’aquesta herbeta que es manté verda mentre que la resta d’herbes s’amaga esperant que plogui o que algú les regui..., i si la trobes, no l’arrenquis, pensa que potser algun dia també et podrà ajudar a tu i si no, pensa que ella, i només ella, mantindrà la verdor al teu jardí.