Ha plogut i ha sortit el sol. El paisatge ha canviat, es nota que està content, amb la cara neta. Els carrers s’han tret de sobre aquella capa de pols que feia dies l’embrutava i els arbres per fi somriuen. Els ocells canten i ballen i fins i tot hi ha un que aprofita un petit bassal per netejar les seves plomes. Però a la ciutat no li senta gaire bé això de la pluja, o millor dit, no li senta bé a la seva circulació perquè els semàfors embogeixen i per alguna estranya raó es formen caravanes de vehicles a les seves principals artèries, serà que la ciutat està malalta?.
Però al camp si que li ha anat bé això de la pluja, i als cultius que com per art de màgia començaren a créixer i en pocs dies mostraren agraïts el seu vigor i pintaran de verd els camps que fins ara eren ocres, i els ametllers contents pel regal de la pluja, acoloriran el quadre amb el seu blanc intens ocultant els grocs de les herbes silvestres que començaran a florir als vessants dels camins.
Avui, passejar pel camp ha estat gratificant. El vent, aquest mateix vent que s’ha endut la pluja, ha descobert aquells paisatges que portaven dies amagats entre els núvols i les boires i que en veure’s lliures de tant trist embolcall han esclatat oferint-nos el seu cromatisme de verds i marrons. Fins i tot algun petit insecte encuriosit ha tret el cap per gaudir de l’espectacle, però s’ha tornat ràpid cap a casa fugint d’una sargantana trapella que també ha sortit del seu cau buscant algun despistat que endur-se a la panxa.
I ara, només ens queda esperar que torni a ploure per tornar a gaudir de l’esclat de la natura i, qui sap, si les noves pluges ens portaran alguna sorpresa...
1 comentari:
Em sembla recordar que quan jo era petita a Barcelona hi plovia sovint. Les bòtes d'aigua o katiuskes formaven part habitualment del meu equip escolar.
Al pati de l'escola, però també als carrers de la ciutat, s'hi feien munió de bassals on la quitxalla jugàvem a saltar i ens esquitxàvem la roba i les cames. Que contentes que n'estaven les mares!
Quan ja més grandeta vaig començar a guanyar-me la vida fent de jardinera, em sembla recordar setmanes, i no poques, que dos o tres dies els passàvem a sopluig, sense poder treballar. Si s'obria una clariana aprofitàvem per recollir brossa o buidar papereres, i una humitat sideral ens mullava els guants i els baixos dels pantalons. Els més vells de la brigada, en passar per sota dels arbres que degotaven recordaven sens dubte allò de " el que se cobija debajo de la hoja, dos veces se moja".
Quan l'Andreu era més petit, jo tenia el costum cada matí de despertar-lo amb la lectura d'un poema. Si el matí es desvetllava amb un plogim delicat, em plaia de llegir-li'n un d'en Josep Mª de Sagarra que trobo deliciós.
Permeteu-me que el comparteixi.
Mireu de llegir-lo a poc a poc, suaument i com a cau d'orella, enriolats quan la pluja riu, plorant quan la pluja plora.
Que en gaudiu!
CANÇÓ DE PLUJA
No sents, cor meu, quina pluja més fina ?
Dorm, que la pluja ja vetlla el teu son...
Hi ha dues perles a la teranyina,
quina conversa la pluja i la font!
No sents, cor meu, quina pluja més fina?
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
Canten les gotes damunt la teulada,
ploren les gotes damunt del replà...
Gotes de pluja, gardènia que es bada...
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
¿No sents, cor meu, quina pau més divina,
amb la música dels núvols desfets?
Pluja de nit, delicada veïna,
dentetes d'aigua en els vidres quiets...
No sents, cor meu, quina pau més divina?
¿No sents, cor meu, que la pena se'n va,
dintre aquest plor de la pluja nocturna,
i les estrelles somriuen enllà?
Enllà somriu un mantell tot espurna...
No sents, cor meu, que la pena se'n va?
No sents, cor meu, quina pluja més fina?
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
No sents, cor meu, quina pau més divina?
No sents, cor meu, que la pena se'n va?
No sents, cor meu, quina pluja més fina?
Publica un comentari a l'entrada