Vuitanta per cent menys un

Ahir em va arribar la confirmació de l’apostasia, o “acte formal de defecció de l’Església Catòlica”. Es podria dir que ja no sóc cristià però millor seria dir que ja no consto com cristià, perquè ja fa molts anys que vaig deixar de ser-ho. Tot va començar arran de començar a llegir, entendre i assimilar altres filosofies, sobretot orientals, i entendre que el concepte de ser suprem no quadrava gaire amb la meva forma de pensar. I mica en mica vaig trobar el budisme com a filosofia de vida i existència més acord amb els meus sentiments. Quan vaig llegir per primer cop allò de que Buda és el camí, no ho vaig entendre, però després de moltes lectures, reflexions i meditacions en solitari vaig entendre el concepte Buda, i com, més que una religió és una forma de vida en consonància amb la natura.
Però no va ser només això, fa anys va caure a les meves mans l’evangeli de Santo Tomàs, un evangeli apòcrif del qual no discutiré ara si és o no és autèntic perquè tampoc és el cas, però si que em va transmetre una gran riquesa i espiritualitat quan parlava d’una església catòlica diferent de la que és ara, potser més conseqüent amb la vida de Jesús, més senzilla i, perquè no dir-ho, honrada. Però l’església va prendre un altre camí, que, millor o pitjor, mai s’ha avingut al meu esperit.
En llegir la carta de l’arquebisbat la primera sensació va ser estranya. Potser havia imaginat que la rebria amb una sensació d’alegria o fins i tot de moral guanyadora, però no va ser així, el primer que se’m va passar pel cap va ser la reacció de desconsol que segurament provocaria a la meva mare quan li confirmés el fet. D’una gran fe catòlica interior segurament li costaria i costarà d’assimilar el fet, i que pregarà per mi i el meu esperit però per sobre d’això estava la meva pròpia convicció en el fet, i cada vegada se’m feia més i més difícil saber que estadísticament encara formava part d’aquest vuitanta per cent de catòlics que formen part d’una església capaç de fer política, de consentir complaent uns mitjans de comunicació desestabilitzadors que enfronten als pobles o una església liderada per algú que és capaç de celebrar un acte donant l’esquena al poble que assisteix a escoltar les seves paraules, o una església incapaç d’assumir els seus errors del passat i demanar perdó. No, no és aquest el concepte que tinc del que ha de ser una fe o una espiritualitat o una forma de vida.