Fa dies que no plou. Recordo els dies de pluja, enyoro els dies de pluja. Quan plovia sortia al carrer per mullar-me i sentir el regal de la natura, però ja no plou. Què potser algú ens castiga?. Els arbres i els arbustos comencen a morir, però no moren de set, moren de pena perquè ja no veuen ploure. I nosaltres, fins quan aguantarem?. Recordo quan plovia i la pluja durava un dia, dos dies, tres dies, i recordo l’olor a terra mullada, i els bassals d’aigua que innocentment trepitjava per esquitxar la gent, i com em resguardava sota un arbre que juganer deixava caure una gota aquí, l’altra allà perquè em mullés. I aquell pardal valent que volava sota l’aigua, i la gent amb els paraigües ensopegant unes amb altres i els urbans tapats amb els impermeables transparents xiulant sense parar per organitzar el trànsit, per cert, on són ara els urbans quan plou?.
I recordo quan deixava de ploure i sortia el sol. Quin goig aquell sol, que maco que era i com lluïa al cel blau!, però ja fa dies que no plou...
1 comentari:
Si la Candelera plora, l'hivern és fora.
Si la Candelera riu, l'hivern és viu
S'apropa la Candelera. Va venint enmig de l'hivern amb la candela encesa, una aura fina de llum boreal que sembla una lluna. Les seves passes lleus no se senten a les orelles, ans al cor. Una joia nova pessigolleja el fons del pit, que tremola com la flameta que pampallugueja. Que vingui un any més la Candelera, que encengui més d'hora el llum de cada jorn, que allargui les estones de gaudi al carrer!. I si pot ser, encara que de felicitat, que plori, que plori! Que retorni al seu son pregon el vell pont de Querós.
Àngela
Publica un comentari a l'entrada