Dies de lluna plena

Són dies de lluna plena, dies amb un encant especial. Avui al matí una fina capa de núvols la deixava entreveure, tímidament, però com sempre, la seva llum il·luminava l’entorn i es feia present. A mitja tarda ha aparegut amb el rostre vermellós fruit de la mateixa timidesa fins irrompre plena de llum donant brillantor a una altra nit en la seva companyia. Ahir, en canvi, una espessa boira l’amagava al matí, encara que ella aprofitava qualsevol forat per treure el cap. En un instant, molt emotiu, d’entre les ombres d’uns edificis i el perfil de Collserola, apuntava la seva llum com saludant a tots els que, com jo, cada matí la busquem per confirmar l’inici d’un nou dia. M’agrada anar a dormir i veure-la per la finestra de l’habitació per desitjar-li bona nit, tant com m’agrada veure-la quan surto de casa camí a la feina i saludar-la amb un bon dia.
La lluna quan és plena em recorda, i molt, a una amiga que com ella també és sempre present. No apareix sempre, ni quan més la busques, però si que saps que si algun dia necessites d’ella, pots alçar la mirada i trobar-la allà, amb la seva llum i la seva expressió clara i neta. Quan miro la lluna és com si la mirés a ella i li pogués parlar, i li parlo i li explico el que no li puc explicar quan no estem junts, perquè en els fons se que la lluna, quan la meva amiga se’n vagi a dormir, li explicarà a cau d’orella tot el que jo li he explicat...