Els tres pardalets

Hi havia una vegada tres petits pardalets que vivien en el parc d’una gran ciutat. Els hi agradava badar sobre les branques d’un vell plàtan i mirar els nens jugar i com les seves mares i pares els vigilaven i els hi donaven el berenar cada tarda. Quan tots marxaven, ells baixaven per arreplegar totes les molles de pa que sobraven dels entrepans.
Però els tres ocells tenien un somni: ser com aquells nens i poder tenir unes mames i uns papes que els portessin al parc a jugar i els donessin el berenar.
Un dia, mentre descansaven sobre el fanal d’una gran avinguda van sentir a uns vells coloms explicar una llegenda segons la qual hi havia un gran arbre en un bosc encantat que estava per allà on el sol es pon que concedia desigs, però ningú sabia com era l’arbre ni on era exactament...
Els tres petits ocells es van mirar l’un a altre i, decidits i convençuts de veure el seu somni complert i sense pensar-ho dues vegades, van enfilar camí cap allà on el sol es pon a la recerca del gran arbre.
Van començar a volar i volar però per més que volaven cap al sol aquest mai no es ponia. Van haver de parar infinitat de vegades, ara per fer pipí, ara per menjar, ara per dormir. Però dia rera dia agafaven forces d’allà on no hi havia i volaven darrera el sol.
Finalment, i després de molt dies de volar van arribar allà on el sol es pon. Era un bosc d’arbres majestuosos, amb grans fulles, flors de tots colors i fruits dolços.
Els arbres, eren plens d’ocells que piula que et piula demanaven sense parar veure complerts els seus desigs, però res. Per molt bé que cantessin i molt bé que volessin no hi havia manera, cap desig es veia complert. Molts ocells, desencantats, tornaven als seus lloc d’origen, i altres, després d’anys i anys acabaven morint sense veure el somni concedit.
Els tres petits pardalets decebuts de veure com allà no es complien els somnis, van decidir tornar a la gran ciutat al dia següent, i van buscar un arbre lliure on poder descansar tranquils aquella nit i recuperar forces. Però no hi havia cap, tots eren plens, o sí... allà hi havia un buit, però era un vell arbre ple de pols i branques seques que semblava mort. Era igual, era tal el cansament que no els hi va fer res de dormir allà.
A l’endemà, i ja amb la llum del dia, van poder veure com era realment aquell arbre: era vell, sense fulles, ni flors, ni fruits, i semblava està trist perquè estava sol i ningú s’hi posava sobre ell. Van sentir pena d’aquell arbre que els va acollir durant la nit, i encara que havien de marxar, abans de fer-ho, van decidir portar-li una mica d’aigua i adob. Al moment, l’arbre va començar a recuperar-se i agraït els hi digué als pardalets:

- Moltes gràcies pardalets, però si us plau, quedeu-vos uns dies més amb mi, sóc gran i no tinc ningú que em porti aigua i menjar, a canvi, us deixaré dormir aquí.

Els ocellets es van quedar uns dies més i cada matí donaven de beure i menjar al vell arbre fins que aquest va estar del tot recuperat.

- Ara ja podeu marxar, gràcies a vosaltres torno a tenir fulles i flors i fruits. Agafeu uns quants dels meus fruits i torneu a casa.

I així ho van fer. I després de molts dies de volar van arribar feliços per haver ajudat al vell arbre al parc de la gran ciutat. Van dormir tota la nit fins que una veu els despertà. Oh, sorpresa!, ja no hi eren a la branca d’un arbre, ni hi eren al parc. Estaven en un petit llit de blancs i suaus llençols. El seu somni s’havia complert, el pardalet més gran ara era una nena, i els altres dos eren nens i tenien un papà i una mamà!, i no només això, tenien joguines i disfresses per a ells sols.I a la tarda van anar amb el papà i la mamà al parc, i la nena disfressada de princesa i els nens de bomber i motorista van portar aigua a l’arbre on havien viscut tota la seva vida. I des d’aquell dia, els tres nens cada vegada que veuen un arbre vell, el mimen i respecten com al més bell dels arbres, perquè saben que gràcies a un com ell, ara poden jugar i berenar cada tarda...