Biografia estroncada

L’altre dia vaig estar passejant pel barri on vaig viure la meva infància, adolescència i joventut i vaig descobrir que no quedava res d’aquella època. La progressiva massificació urbanística a devorat els paisatges que han marcat el que soc ara, han devorat una part de mi mateix, de la meva biografia i perquè no, de la pròpia vida de la ciutat. En aquell moment em vaig sentit totalment desarrelat de la ciutat, vaig sentir una desafectació (tant de moda últimament) i, per què no dir-ho, una renúncia als meus orígens. Vaig anar buscant records i evocar els jocs d’infància i els amics d’aquella època però en no trobar l’entorn original, no vaig poder recordar-los a ells.
Durant tots aquells anys quan anàvem a la ciutat dèiem allò tant típic de ”baixar a Barcelona”, perquè realment per arribar-hi havíem de caminar ben bé déu minuts... Ara, la ciutat és tant a tocar que fins i tot els déu minuts, i més, s’ha de caminar per sortir d’ella i dels carrers plens de cotxes, de sorolls, de fums. El camp de joc que recordo, el torrent de Bellesguard, ara s’ha convertit en tot un nou barri de luxe (?) i la vessant de la muntanya en una munió de cases i pisos que mica en mica devoren Collserola, per no parlar de la Ronda de Dalt que va tallar tota comunicació amb l’espai natural de Collserola, de fet, des de la seva obertura ja mai més venien els ocells a dormir i jugar al jardí de l’entrada de casa, ni aquell mussol d’aspecte tranquil va tornar a l’arbre que donava ombra davant la meva habitació. I tampoc parlo de tants anys, tot just fa onze, dotze anys que vaig marxar...
Segurament és conseqüència del progrés, però un reflexiona i no s’està de pensar que potser aquest creixement descontrolat és el que ens porta als problemes ambientals d’acumulació de CO2 o la manca d’aigua, perquè, realment està la ciutat dimensionada per acollir aquest número de vivendes unifamiliars amb jardí privat i aquest número de vehicles que dia a dia circulen per la ciutat?. Els polítics ens diuen què circulem a 80 per hora, val, circularem. Ens diuen què mirem d’estalviar aigua, val, estalviarem. Però mentrestant els dissenyadors de la ciutat, pensen sosteniblement?, jo crec que hem esgotat els propis recursos i que cada vegada més esgotem els que ens envolten, i l’efecte ens portarà cada vegada més a arrossegar-nos cap a un camí, ja, sense retorn. No se si fa uns anys plovia més o menys que ara, el que si és cert que teníem aigua per tots, tampoc fa tant d’aquell eslògan de som 6 milions, doncs ara ja passem dels set i a nivell d’infrastructures estem igual, no?. Hem de créixer però conscientment i recordar que la memòria històrica de la nostra generació i les futures la marcaran no tant els papers com els paisatges.