Cita a cegues

L’altra dia mentre esmorcàvem, un amic em va venir amb una sentència quasi apocalíptica segons la qual no calia què tornés a preocupar-me de trobar la dona ideal, ell l’havia trobat per mi..., una soltera vocacional i segons ell persona d’unes característiques idònies per a mi. Bé, no era la primera vegada que algú m’ho deia, però si era la primera vegada que m’ho deia aquest amic. El interrogatori per part de tots va ser unànime, menys per part meva, cosa habitual la de mostrar certa indiferència cada vegada què algú em parlava de la dona ideal, no perquè dubtés de la seva existència, no, més aviat perquè no creia possible que aquesta es creués amb el meu destí. I la veritat és què ho tenia tot, persona seriosa, treballadora, amb feina fixa, amb pis propi...
De principi no li vaig donar gaire importància, però després dels cafès, ens vem quedar una estona més al bar i em va parlar d’ella: era una amiga de la seva dona i es van veure durant el cap de setmana en un casament. Durant el convit el meu amic va aprofitar per sotmetre a interrogatori a la pobre dona, fins el punt d’aconseguir el seu telèfon mòbil per a que la truqués..., tampoc se que li va dir de mi, però fos el que fos era d’agrair; últimament havíem estat parlant bastant de les relacions humanes, del significat de tenir o no parella, del que és o no és una parella, i de coses d’aquestes, per tant tenia una percepció de mi, percepció recolzada per anys d’estreta relació professional.
El cas és que vaig estar pensant. Tampoc és què anés gaire sobrat d’amistats com per rebutjar una possible nova coneixença, així que vaig decidir que la trucaria, una mica també per tornar el interès què el meu amic havia posat en aquella relació... No la trucaria aquell mateix dia però si durant la setmana, no per fer-me l’home dur o desinteressat, més aviat per assegurar-me a mi mateix de que realment volia trucar.
Finalment em vaig decidir i la vaig trucar. Vaig marcar el número i em vaig presentar, “hola, són en Toni”. I així vem començar a intercanviar paraules, més de compromís i protocol·làries que altra cosa fins que va proposar de quedar una tarda per prendre un cafè al centre, i clar, no vaig dir que no, així què quedaríem uns dies després al centre. Ella es va voler descriure per localitzar-nos però jo no vaig voler, era més emocionant quedar sense saber amb qui, almenys per a mi..., l’únic que em va poder dir era que tenia el cabell llarg.
Va arribar el dia. La veritat és que no sentia un nerviosisme especial ni cap sensació més especial ni diferent, ho portava amb prou naturalitat, bé, hi havia un problema, no recordava si havia quedat a quarts de sis o de set, una hora de diferència, així que vaig anar cap al centre amb prou temps com per passejar per la ciutat. Cap a les cinc em vaig encaminar al lloc de reunió i vaig seure en un lloc estratègic des d’on podia controlar tot el que passava a la plaça i posar la imaginació a treballar. Primer em vaig fixar en una dona que semblava buscar o esperar a algú, semblava més jove del que el meu amic m’havia dit de la seva amiga, trenta-set, trenta-vuit anys, però ja se sap que amb això de les dones millor no apostar en qüestions d’edat... La veritat és que la noia estava prou bé, bastant bé, tot s’ha de dir, i anava amunt i avall. En un moment donat va agafar el telèfon per trucar a algú, a mi?, doncs no. Poc després va aparèixer per allà una altra dona. Aquesta si semblava complir els requisits, tenia els cabells llargs i aparentava més o menys l’edat precisa, així què vaig fixar el meu seguiment en ella. També semblava buscar o esperar a algú, mirava en totes direccions i no parava de moure’s. Per una altra banda la primera candidata semblava haver trobat a qui buscava, era una parella què en principi semblaven haver arribat tard per les gesticulacions, es van fer uns petons i van desaparèixer. Mentrestant la segona candidata anava guanyant punts, era una dona d’aspecte progre i vestida de vermell. Per cert, el seu aspecte físic també era més que meritori. La candidatura de la dona de vermell guanyava punts de manera accelerada, tant és així què estava convençut que era ella, tant convençut que li vaig enviar un missatge al mòbil, dient-li que quan arribés a la plaça em truqués... Vaig estar observant a veure si agafava el mòbil, però no, no l’agafava... Però, un moment!, ara sí, va agafar el mòbil, se’l va mirar i va contestar el meu missatge... no, alguna cosa fallava, ella estava escrivint i jo ja havia rebut el missatge, em deia que havia sortit abans, què estava donant voltes i que es dirigia cap a la plaça, què ja trucaria... Je!, no sabia que la tenia clixada i què estava observant els seus moviments..., de sobte va començar a voltar per la plaça mostrant cert nerviosisme. Així què estava nerviosa amb la cita, eh?. Pot semblar frívol, però m’ho estava passant d’allò més bé amb la situació... La tenia controlada, el fet què anés amb aquell abric vermell facilitava les coses perquè la feia totalment identificable, ara estava a l’altra banda de la plaça i no deixava de moure’s. I de cop el mòbil... finalment s’havia decidit a trucar-me... Hola Toni, ja soc a la plaça, on ets tú? Aquí, també a la plaça, davant la parada, i tu, que vas vestida de vermell?, no, vaig de negre, ah, hola!, clic. Ostres!, m’havia obsessionat amb la dona de vermell (com el de la pel·lícula) i no m’havia fixat en aquella dona. Jé!... Hola, dos petons. Què tal?..., què fem?, on anem?, doncs no ho se, fem un volt per aquí, no?, val, però està tot ple de gent, no sé..., ah! doncs jo volia anar a mirar un barret aquí al costat, és que em sembla que he perdut el meu i almenys voldria saber si en tenen i els preus, anem? Doncs si, anem. Bufff!, bé, ves per on ja estàvem junts. Reacció?, doncs la veritat és que com què m’havia bolcat en la dona de vermell aquella em va agafar totalment per sorpresa, així que em vaig mostrar amb tota la naturalitat del mon, com sempre, per tant, segurament, com sempre, la cosa acabaria malament...
Vem anar a la barreteria, què sempre queda millor dir-li així que casa de barrets...Després de veure els barrets, per cert no vaig trobar el que volia... calia decidir què fèiem ara... i aquí va decidir ella. I va decidir bé, va dir d’endinsar-nos per algun dels carrerons del barri antic i mirar que trobàvem. En entrar per un dels carrerons en qüestió va comentar que allà hi havia un lloc molt maco i tranquil on estaríem molt bé... vaig mirar i vaig veure un rètol de “pensió”. Ostres!, això si què era sorprenent... ens acabàvem de conèixer i ja volia què anéssim a..., bufff, això si què no estava previst ni molt menys!, però no, no anàvem a la pensió, es referia a un bar d’estil àrab on servien té, I cap a dins. Vem demanar uns tés i unes pastetes i a parlar. De què?, ella va explicar un viatge que havia fet aquest mateix any a la India i de les coses que es va trobar allà: gastronomia, la gent, els monuments... Jo?, jo li vaig explicar les meves vacances. Poc a poc el gel es trencava i vem començar a parlar de coses més personals, i no se com s’ho va fer però em va obrir el cor de bat a bat, suposo que no ho va fer expressament però el què si vaig notar és com una sensació de pau i confiança en aquella persona. De sobte vaig descobrir la persona de la què m’havia parlat el meu amic, una persona sensata, intel·ligent, sense cap tipus de complicació vital, una persona, persona, d’aquelles que només poden aportar coses maques. Ostres!, de sobte ens vem trobar molt i molt còmodes, no veia en ella la dona, veia i compartia amb una persona, sense cap més intenció que la merament humana. Tot el que parlàvem era interessant i coherent i amb un sentit, era com si estigués parlant amb algú què conegués de tota la vida.
Era ben curiós, quan vem entrar en aquell carreró em vaig imaginar una cosa i ara que l’abandonàvem no canviaria el que havia passat per res del mon, ni per allò què la meva imaginació havia previst... Era com si haguessin passat cinc minuts i ja feia, quan?, doncs no ho sé, però el suficient com per acabar aquella primera cita. Seria la última?, ens tornaríem a veure?.
No, no ens tornaríem a veure no va haver cap altra cita. L’encant de les cites a cegues és una mica aquest: coneixes a algú, t’ho passes bé, descobreixes noves perspectives vitals i punt. Una segona cita potser portaria a una tercera, i una quarta, i al final, a la impossibilitat de tornar a tenir la sensació d’una nova cita a cegues. I ni ella ni jo érem persones fetes per l’un per l’altre. Ens havíem conegut, ens havíem confessat mútuament i prou, una altra cita hauria trencat la màgia i els records de la primera, i ni ella ni jo ho volíem. I a més, el que jo buscava era “un flechazo”, així que vaig decidir tornar a la plaça a buscar a la dona de vermell, potser aquella si que era la dona de la meva vida...