Per què t’estimo

Quan et vaig veure per primera vegada ho vaig saber. Vas entrar al meu cor i des de llavors hi ets, potser no et vas adonar però vas entrar per quedar-te i aquí estàs. Va ser la casualitat la què ens va unir. Mica en mica la nostra amistat anava creixent i cada vegada necessitàvem més l’un de l’altre, i qualsevol motiu era poc per apropar-nos i parlar-nos, de què?, era igual, ens volíem conèixer. Però ens feia por, teníem por dels nostres sentiments. I ens vem separar. Però altre cop el destí, o la casualitat, o l’atzar ens va unir i va ser com tornar a començar, malgrat que la por als propis sentiments continuava. Ens explicàvem els problemes, les alegries, les tristors, però mai parlàvem de les nostres pors. I aquí estem, lluny l’un de l’altre perquè teníem por.
Què perquè t’estimo?, per què penso en tu, i et conec, per què quan et faig pessigolles ric i quan estàs trista ploro. Per què quan tens gana menjo i quan tens set bec, si tu mires jo veig i si cantes ballo. Per què quan somio amb tu m’agrada despertar i trobar-te al meu costat, per què quan tu dorms jo somio i quan camines em canso, per tot això i més. Per què quan junts contemplem el cel estelat, tots dos mirem el mateix estel i quan plou ens mullem junts. Per què els núvols dibuixen la mateixa figura per tots dos i els ocells canten per nosaltres. Per què m’agrada escoltar-te, i veure’t, i olorar-te, i tocar-te i besar-te. Per què si tu vius jo visc i quan tu moris jo moriré.
Però, i tu, perquè no m’estimes?.