En caure la tarda. (llibre)

És divendres i plou. En Miquel Gironès arriba a casa i queda xop. Els pantalons, els mitjons, les sabates. El senyor Gironès te seixanta-quatre anys, sobrepès, un càncer de pròstata a les esquenes que li ha provocat impotència, uns quans cors trencats i una dona morta en accident fa anys.
No és la millor manera de començar el cap de setmana, un altre cap de setmana amb la mateixa monotonia, una monotonia que dura fa molts anys, quants?, molts. Tot són records de temps passats, d’oportunitats perdudes i de persones que ja han passat. Fora no deixa de ploure i fa fred. Ara s’estira al llit ara al sofà. Intenta dormir però no pot. Els pensaments són més poderosos i tornen com tornen els records d’una vida frustrada i desaprofitada de la quan ell no te cap culpa ni se sent culpable però probablement no sigui així. Una por o una esperança: la mort, però el senyor Gironès no es valent, viu de retrets i viu dels retrets perquè de la seva infelicitat, encara que no s’ho cregui només hi ha un culpable: ell i la seva covardia, covardia fins i tot per deixar-se morir.
Una novel·la que sorprèn pel seu realisme i per dir coses que en boca del protagonista prenen un caire que no prenen en boca d’una tercera persona. Un llibre on arriba a confondre el temps per la seva perfecta conjunció i una obra on la solitud pren forma humana.