La sombra del viento. (llibre)

Després de molt de temps resistint llegir algun llibre de Ruiz Zafón per considerar-lo massa mediàtic, finalment he caigut amb el que alguns consideren la seva millor obra i no ha decebut el més mínim, és més, en acabar de llegir el llibre he anat del dret a la llibreria a comprar altres obres de l’autor.
En una barreja entre el més cínic i humorístic Mendoza i el realisme i humanisme de Marsé apareixen nous personatges de la Barcelona de la postguerra amb un imperdible Fermín Romero de Torres com a clar exponent de l’època.
El jove Daniel Sempere es portat pel seu pare en una espècie de viatge iniciàtic al Laberint del Llibres Oblidats, una mena de magatzem de llibres custodiat per un home gran. Segons la tradició, el nen a de triar un llibre d’entre tots aquells i el triat haurà de ser, per sempre, el seu llibre. Tria La sombra del viento obra d’un desconegut Julián Carax.
A partir d’aquí en Daniel inicia la recerca de l’autor i aquesta recerca el porta a conèixer i conviure amb tota una sèrie de personatges que hauran de ser determinants no només en la seva cerca sinó també en la seva vida. Coneixerà l’amor i el desamor, la por, la lleialtat, la justícia i la injustícia.
La seva vida s’acaba centrant en la vida de Julián Carax fins el punt que semblen viure vides paral·leles en les que es retroben i repeteixen situacions.
Hi ha moments del llibre que són certament inoblidables, com les converses d’home a home entre el Daniel i el Fermín o les trobades entre el mateix Fermín i l’inefable Fumero.
Cadascun dels personatges te una definida personalitat que els caracteritza i els fa anar més enllà de la pròpia aparició al relat.
Acabat el llibre, no queda cap dubte del perquè del prestigi de l’autor i del perquè s’ha acabat convertint en un fenomen de masses, que es diu ara.
A destacar de tot el llibre un capítol, el deu on es reprodueix una conversa entre Daniel i Isaac, el guardià del Laberint dels Llibres Oblidats, una conversa magistral.