Et torno la pilota

Estic a casa, dormint i descansant d’un dur dia de feina. La situació allà fora no és gens tranquil·litzadora, però aquí ja hi estem acostumats, de quan en quan hi ha alguna explosió que ens desvetlla i ens fa córrer a atendre els ferits i recollir els morts.
Avui hi ha hagut un gran atac, un gran bombardeig sobre la ciutat que ha trencat la minsa pau d’aquests dies de nadal. Han atacat mesquites i edificis plens de civils i de gent innocent encara que porti uniforme. Tots hem sortir al carrer, primer buscant refugi i després buscant alguna vida que salvar. Però la zona bombardejada és amplia. Estem acostumats i d’una manera organitzada cadascun corre a un punt de la ciutat per ajudar. Qui encara te cotxe s’afanya a buscar-lo per transportar les vides que encara quedin als centres hospitalaris. Avui no han atacat l’hospital.
Han atacat la comissaria. L’escenari és dantesc, i és que un no s’acostuma mai a la destrucció, a la sang i a la mort. L’olor a ferit, olor a sang i olor a mort és una olor que mai s’oblida i que impregna la roba, la pell i l’ànima. És una olor que es queda amb tu per sempre més. És difícil saber cap a on córrer. Al terra es barregen les restes de l’edifici amb membres amputats d’homes, de dones i de nens. La cridòria de la gent es dissol entre els crits desesperats dels familiars i amics i els crits de dolor dels ferits. Els morts no criden, guarden silenci. Per fi han trobat la pau.
Després de la imatge i la gran impressió de la massacra a la que un és va habituant que no acostumant cal buscar els ferits i ajudar-los, prestar-los els primers auxilis als que tots sabem atendre i portar als més necessitats als hospitals. Avui no han atacat l’hospital. Els morts es van amuntegant i cada vegada són més. Hi ha homes, dones i nens, tots innocents, tots civils encara que portin uniforme. Avui són ells, demà potser em toqui a mi.
He ajudat un home amb uniforme, és policia. Te una gran ferida al braç dret i un cop al cap que sagna. Li he tapat la ferida amb un tros de roba i li he fet un torniquet al braç. No és greu, es salvarà de les ferides però no es salvarà la seva ànima. Des d’avui voldrà venjar als qui han fet això, als qui han matat als seus companys, als seus amics i als seus veïns, tots ells innocents encara que portin uniforme.
He buscat més ferits, ara una dona, després dos homes més i després una nena. Una nena sense cap ferida física però una gran ferida al seu cor. La he trobada agafada a un cos, un cos desmembrat que no sabria dir si és d’un home o d’una dona. El cos d’un familiar. I ella se’l mira, mira aquell tros de cos sense vida i mira la buidor de tot el que la envolta. Ella que sap de guerres, ella que sap de territoris ocupats i ella que sap d’aquella barbàrie. Ella només ha tingut la mala sort de néixer i viure aquí, a la franja. Ara està sola. La he volgut abraçar però no ha respost. Està absent, està en una altra lloc, potser en un somni, un malson. S’ha despertat, m’ha mirat als ulls i dels seus no ha caigut ni una sola llàgrima. Ha recollit una nina del terra, una nina bruta i despentinada, s’ha abraçat a ella i s’ha anat vés a saber on. Com tots els nens. Els que tenen la sort de no morir queden orfes, queden sols i queden vagant pel carrer fins que alguna organització humanitària els recull, els alimenta i els educa. Però el seu cor mai es recuperarà, el seu cor ha quedat lligat al cor d’aquell cos desmembrat.
Hem acabat la nostra feina i tornem a casa. Les sirenes han tornat a sonar però ja ningú baixa als refugis, poc es pot fer davant la força destructiva de les seves armes, tots sabem que quan vulguin ens mataran, i una vegada morts diran de nosaltres que érem terroristes i que teníem armes a casa nostra, com sempre, com avui, com ahir i com demà.
Ara que descanso i m’estiro al llit penso en el que està passant. Estic a la meva terra, la terra dels meus pares, dels meus avis i dels seus rebesavis però ens volen fer fora. Ens volen fer fora de casa nostra i ningú no hi diu res, només diuen que som terroristes, però no som terroristes, defensem casa nostra. I els nostres veïns, que els hi passa als nostres veïns, perquè ens odien, perquè no surten al carrer a protestar pel que fan els seus polítics?, perquè, segur que ells no estan d’acord amb el que està passant, però, algú els hi pregunta?, no, només ataquen i els polítics s’omplen la boca d’atacs preventius.
Però nosaltres ens defensem, ens hem defensat amb oracions, ens hem defensat amb pedres i quan hem tingut armes ens hem defensat amb armes. Ens hem defensat dels atacs indiscriminats i hem volgut obrir els ulls de tot el món, però tots ens obliden, tots ens han oblidat i tanquen els seus ulls davant la potència moral del poble que ens ataca, d’un poble que viu encara de l’oblit que va patir i de la vergonya del món davant la seva aniquilació, però ara ells estan repetint el model i tothom calla, com va callar llavors. Ara ells ens ofeguen com a poble com ells van ser ofegats, ara ells han construït un gran mur que ens separa i ens han embargat els bens i tancat les fronteres com els hi fan fer a ells. Ens tornen la pilota i ens ho fan pagar a nosaltres, a nosaltres que sempre hem estat un poble pacífic i conciliador, a nosaltres que vem cedir part de les nostres terres perquè ells poguessin tenir un estat, un estat que mai havia existit com a tal. Però ells es van refer i van voler més, van reivindicar terres bíbliques i van ocupar terres riques, terres que tenien el que ells no tenien. I van començar a atacar-nos com a poble, com a poble indefens. I el món va girar la mirada, va creure que ja havien patit prou i que millor no fer res.
I vem començar a defensar-nos, i els nens van sortir al carrer a tirar pedres al immens contingent militar, als seus tancs i als seus vehicles blindats. I ells, amb un dispar tiraven a terra els nostres edificis, amb gent a dins, gent innocent encara que amb uniforme. I ens vem organitzar per tenir un exercit, un exercit per defensar-nos i un exercit que ara és un grup terrorista perquè diuen que ataca objectius civils amb propòsits polítics, que és això el que defineix als terroristes. I el nostre exercit que ara es diu grup terrorista està integrant per aquells nens que tiraven pedres mentre els seus pares i les seves mares morien entre el foc que destruïa els nostres edificis. Només ens defensem com podem.
No puc dormir, no veig un final a aquesta situació, a aquesta bogeria. Poso la ràdio i ningú diu res, no parla ningú, ni ningú diu prou. Ningú atura els atacs i tothom calla mentre ells ens tornen la pilota, ens torna la pilota del seu patiment i el seu quasi extermini com a poble. Però la pilota ens la tornen a nosaltres que no tenim cap culpa, cap culpa que no sigui la de viure en la nostra terra, una terra que ells creuen seva però que sempre ha estat nostra.
Estic a casa, dormint i descansant d’un dur dia de feina. La situació allà fora no és gens tranquil·litzadora, però aquí ja hi estem acostumats, de quan en quan hi ha alguna explosió que ens desvetlla i ens fa córrer a atendre els ferits i recollir els morts. Avui no han tocat l’hospital.Avui he tingut un somni, he somiat que sortia al carrer i les flors i els nens hem saludaven mentre caminava sota el blau del cel. L’aire feia olor a primavera.