El zapatazo

Gràcies per tirar les sabates al maleït, gràcies per fer de les teves mans i de la teva ràbia les mans i la ràbia de molts, molts que com jo també hauríem volgut tirar-li les sabates al maleït, perquè com tu, jo i molts com jo tenim i sentim molta ràbia contra ell.
I gràcies per no haver encertat, perquè si haguessis encertat tothom parlaria d’agressió i ara no series per nosaltres aquesta persona que ha fet el que tots hauríem volgut fer, perquè no vas fallar, vas aconseguir una cosa molt més important que una agressió, vas aconseguir humiliar al maleït, a aquest personatge que ha passat els darrers vuit anys agredint a tota la humanitat, i amb el teu gest has aconseguit que tots els mitjans de comunicació es facin ressò i ens ho hagin transmet a tots.
Sentia per la ràdio el comentari d’algun que deia que per a ell a la història quedaran dues imatges d’aquest personatge maleït, una la cara d’incredulitat i cara d’estúpid de quan li van comunicar que s’estava atacant les torres bessones amb avions comercials i l’altra la cara d’humiliació de quan van volar les sabates d’un periodista davant les càmeres de tot el món, tot el món amb el que ha estat jugant i al que ha estat menyspreant.
Si en la primera fotografia es veu la cara d’algun que s’ha vist agredit a la seva pròpia casa per primer cop, la cara d’un que es pensava que les guerres es feien en altres terres, en altres pobles i no en el seu, d’algun que considerava casa seva inviolable i protegida de tots, en la segona es veu la cara de qui, havent posat i dictat totes les mesures de protecció, tots els controls i tots els registres, veu com del no res, un periodista es treu les sabates i aconsegueix acabar amb la seva carrera política de la manera més justa.
Ara potser aquest periodista estigui patint les agressions de la policia. Ha estat privat de llibertat, llibertat d’expressió perquè el que el periodista ha fet ha estat expressar-se, expressar la seva ràbia i la de tots els que ens sentim com ell davant els darrers vuit anys del maleït. Durant un temps tots estarem pendents d’ell però quan passi el temps i ens oblidem, potser un dia apareixerà mort en la cuneta d’una carretera i d’ell només quedarà la imatge.
En un diari es veia la fotografia d’un jove que a la seva habitació tenia dues fotografies, una la del Che i l’altra la del periodista. És possible que per tantes i tantes persones que han estat patint les conseqüències de la presidència del maleït, aquest periodista sigui el seu alliberador. Tant de bo els joves n’aprenguin i entenguin d’aquest gest del cop de sabata que sempre és més efectiu l’atac moral que l’atac físic.
I per acabar, una reflexió personal: a mi el llançament de la sabata em porta a l’escena de Chaplin de quan es menjava la sola de la sabata, un acte de desesperació i d’impotència davant la crueltat de la vida.