Avis obrers

És curiós veure com un, quan es fa gran, dedica el seu temps a seguir les obres públiques. Per molt que un intenta descobrir quin estrany misteri envolta a aquestes obres, és difícil trobar-hi l’encant, però el cas és que, allà on hi ha una obra, hi ha un grup de jubilats o, més ben dit, allà on hi ha un grup de jubilats hi ha una obra pública.
I el cas és que tots entenen, tots critiquen i tots saben quin serà el següent moviment d’aquell grup de professionals i de màquines que els envolten. Quan un es posa en la pell de l’obrer troba aquesta presencia més molesta que un altra cosa. Alguns jubilats arriben a arriscar la seva pròpia integritat abocant-se al màxim sobre les tanques de protecció per tal de seguir a aquella incomprensible màquina que forada el carrer, mentre que l’operari pateix; és fàcil d’imaginar la tensió que ha de suportar ja no només per la pròpia feina i la seva pròpia integritat, també ha d’estar pendent d’aquells inoportuns visitants.
Es podria pensar en una resposta romàntica d’aquest ancestral interès, és possible que alguna d’aquelles obres públiques seguides tant de prop en el seu moment fossin fruit del treball esforçat i dur d’algun d’aquells jubilats que ara contemplen embadalits com una sorollosa màquina forada sense cap dificultat aquell carrer que tant els hi va costar a ells construir i asfaltar. És possible que molts evoquin aquelles llargues jornades de carregar i descarregar grans pedres i llambordes o aquells durs i freds dies d’hivern on s’havien de barallar contra el temps i el fang mentre altres jubilats contemplaven des de la barrera com uns operaris convertien els seus camps de cultiu en grans carrers i alts edificis que substituïen el que fins ara eren fruiters.
Es podria buscar i trobar aquí un sentit a aquesta tafaneria, a aquest interès per les obres públiques. Molts dels observadors semblen hipnotitzats pel vaivé d’aquelles incomprensibles màquines, per les peces prefabricades i pel soroll dels martells que trenquen una part de la seva vida. Abans els jubilats veien transformat els seus camps, els jubilats d’ara veuen remodelades les seves hores i jornades de dura feina. Potser en el fons, el que els hipnotitza és veure com és d’imperdurable la vida i com el cicle de la vida, com el cicle de l’espai públic, te un moment i com aquest moment s’acaba sense que ningú, llevat ells, s’adoni d’aquest final i com després d’haver estat útil i necessari, els nous usos i necessitats fan que quedin obsolets i oblidats per les noves generacions, pels nous espais públics. Potser tot plegat sigui una metàfora i el que busquen en aquesta incessant inspecció és verificar que allò que es construirà sobre l’antic espai sigui millor que el que hi havia tal o com ells ja van fer amb els fills i nets, buscant per a ells un molt millor futur i present que el que ells van tenir.