On és la meta?

Quanta més velocitat agafa la vida de la gent, més ganes tinc d’aturar-me. Sembla que tothom tingui pressa per arribar a un port imaginari que els reporti quelcom que no tenen o no saben que tenen. Corren i corren plegats en una mateixa direcció sense saber ben bé el destí, però el cas és córrer. Però jo he decidit aturar-me i veure’ls passar des d’aquest port, també imaginari, on hi ha tot el que algú com jo necessita.
També vaig córrer amb ells, però un dia de velocitat extrema on tots trotàvem camí avall i ens empenyíem per deixar fora de la cursa al del costat, i quan més a prop tenia la meta, quan ja l’albirava al final del camí, vaig veure per uns instants a algú aturat en un turó que mirava encuriosit aquella cursa amb meta però sense premi i que jeia feliç sota l’ombra d’un arbre.
I em vaig aturat no sense rebre empentes i crits que m’instaven a continuar, fins i tot vaig haver de desempallegar-me de gent que volia arrossegar-me a la meta, a la seva meta. I em vaig aturat per a pujar al turó i entendre la curiositat i alegria d’aquell algú que jeia sota l’ombra d’un arbre. I en arribar al turó vaig mirar avall i vaig veure tota aquella gent que corria i corria cap a la meta, vaig veure a tota aquella gent que queia als vorals del camí empentada i com miraven d’aixecar-se per continuar la carrera. I vaig mirar cap a la meta i com els que arribaven tant bon punt la traspassaven tornaven a començar a córrer cap a la següent meta, cap a un nou objectiu sense saber quin seria, però és igual, calia córrer i tots corrien.Aquell algú que jeia sota l’ombra d’un arbre em va fer un forat per seure amb ell i veure passar aquella cursa desenfrenada, i va ser llavors quan vaig entendre que jo ja havia arribat a la meta, que no calia que continués corrent. Havia arribat a la meta i havia rebut el premi, el premi de viure.