Ja no hi ets

He mirat el meu cor i ja no hi ets. Pensava que sempre estaries en el teu lloc d’honor dirigint els meus pensaments i els meus sentiments, però ja no hi ets. Pensava que sense tu el meu cor no bategaria però estava equivocat, el meu cor batega i pensa i sent encara que tu no hi siguis. I m’he adonat avui que he mirat, però, des de quan no hi ets?, segurament de fa molt, segurament des d’aquell dia, des d’aquelles paraules. Quines?, és igual, perquè hi han hagut masses dies i masses paraules. Teves, meves.
He mirat el meu cor i ja no hi ets. He llegit poesia i no t’he vist. Ara sóc lliure?, no, ara sóc més pobre. I ara miro enrere i et veig diferent, igual de llunyana, igual de propera, però et veig diferent. Em pregunto com vas entrar al meu cor i miro enrere i ho veig.
He mirat el meu cor i no hi ha cap forat. Pensava que sense tu seria més petit, que seria buit, però no, el meu cor continua igual de gran o igual de petit i continua ple, ple de vida i ple d’amor i ple de poesia, de poesia que no rima. He mirat el meu cor i està sencer, el bocinet que et vas endur ha estat ocupat i s’ha perdut. Potser es va quedar allà, allà on te’l vas endur i te’l vas deixar. Però no cal que tornis a buscar-lo, no cal que torni. Sigui on sigui ja no és meu ni és teu.He mirat el meu cor i ja no hi ets. Adéu.