Muntanya

Quan un va a la muntanya va a passejar, a descobrir, a mirar, a escoltar i a olorar. Va a oblidar i a recordar, va a pensar. Si para atenció descobreix un munt de cants, cants d’ocells, d’amfibis i d’insectes. Si para atenció descobreix entre les branques els ocells, els seus nius, i si mira més amunt descobreix ocells volant, jugant, buscant aliment o simplement badant. I sent enveja, enveja de la seva capacitat de poder veure el món des del cel, el món real des de fora. Enveja aquesta capacitat de volar més alt i veure empetitir el seu voltant, el seu hàbitat, el seu món, els seus problemes i veure un altre món, veure i ser conscient de la seva veritable dimensió. Enveja poder deixar enrere els problemes, els perills i per un moment sentir-se lliure, lliure de la vida quotidiana, de les coses bones, les coses dolentes, les responsabilitats i els problemes.
Quan un va a la muntanya i para atenció descobreix entre les herbes els amfibis, els rèptils, i si mira més avall descobreix amfibis i rèptils que penetren al terra. I sent enveja, enveja de la seva capacitat de poder veure el món des del subsòl, el món real des de dins. Enveja aquesta capacitat de soterrar-se més, d’arribar a la font de la vida, de viure allà on neixen les coses i on moren, de compartir la vida en composició i descomposició. Enveja poder ser conscient de la irrellevància de la vida, de com el que viu mor i el que mor viu. Enveja poder viure en l’obscuritat, en un món sensitiu, poder fer via, obrir forats portat només pel instint, per les sensacions.
Quan un va a la muntanya i para atenció descobreix que els ocells, els amfibis, els rèptils i els insectes el miren, i senten enveja. Senten enveja d’aquell que passeja tranquil·lament, que respira, que canta, que observa o que bada. Senten enveja quan treu una ampolla d’aigua i beu, quan treu un entrepà i menja. Senten enveja perquè quan vulgui podrà marxar, perquè no ha d’estar alerta dels perills, dels depredadors. Senten enveja perquè quan es faci fosc tornarà a casa i no haurà de buscar aliment.
Quan un va a la muntanya i para atenció descobreix els arbres. Els arbres que des de dalt veuen el món empetitir, que creixen lentament, pausadament, sense pressa i que comparteixen sensacions amb els ocells. Els arbres que des de baix veuen el món, el món des de dins i que comparteixen sensacions amb els amfibis, amb els rèptils.Quan un torna de la muntanya i para atenció, recorda aquell món de sensacions i s’imagina volant com un ocell i reptant com un rèptil. I quan torna a la vida quotidiana sent enveja de no estar a la muntanya, i s’adona que la muntanya està en perill i ningú no la defensa, i sap que si mor la muntanya moriran els ocells, els amfibis, els rèptils i els insectes i, com no, els arbres i llavors pensa, si tot això mor, què envejaré, tornar a viure?.