L’arbret

Hi havia una vegada un arbret que vivia en un turó a prop de la platja. La seva vida era tranquil·la, potser a l’estiu tenia algun problema amb alguns dels nens que anaven a la platja però la cosa no passava d’una pilotada o com a molt d’alguna empenta sense mala intenció. A uns metres seu s’estaven els seus pares, uns pins alts i majestuosos que li donaven ombra els dies de més calor i el protegien de les envestides del vent quan bufava la tramuntana.
A la primavera i l’estiu, la visita d’uns pardalets li feien més amè el pas del temps. Les hores de més calor i aprofitant l’ombra que li proporcionaven els seus pares, eren per a ell les hores més divertides del dia doncs era quan parlava amb els ocells i aquests li explicaven com era de meravellós el món vist des del cel. Però per molt que li diguessin ell ja era prou feliç allà, en aquell turó, al costat dels seus pares i amb els seus amics els arbustos i les herbes. Li agradaven les històries dels pardalets però per res del món hagués canviat la seva vida per la d’ells, la seva vida era una vida ideal. La terra era prou fèrtil, anava plovent de tant en tant, no feia ni massa calor ni massa fred i podia contemplar cada matí la sortida del sol. Què més es pot demanar?.
Un dia d’agost, una família d’estiuejants van triar el turó per passar la jornada. Venien preparats per a l’ocasió: la taula i cadires de càmping, la nevera, el para-sol, la ràdio, la pilota i les inevitables paletes de badminton. Al matí van estar a la platja; mentre els nens cridaven i jugaven sense parar a l’aigua, la mare prenia el sol i el pare recollia branquetes pel voltant del turó mentre sentia la ràdio a tot volum, tant, que els pardalets van marxar farts del soroll d’aquell aparell.
L’arbret es fa quedar observant fixament a aquell home de samarreta blanca sense mànigues i amb una panxa bastant grossa que li sobresortia del pantaló curt, que recollia branques i sentia la ràdio. Una vegada va tenir una bona pila arreplegada, va començar a amuntegar-les una sobre l’altra. - No sé, potser està netejant el turó, va pensar.
Quan ja va tenir la pila feta va fer un crit cridant a la dona i els fills que encara s’estaven a la platja, i quan van estar tots junts, va fer una cosa molt estranya i que l’arbret no havia vist mai. La pila de branques, tot d’una, es va il·luminar i va començar a irradiar calor com si fos el mateix sol. - Oh! Exclamà. L’arbret mirava encuriosit aquell fenomen que mai havia presenciat i del que mai li havien parlat ni tan sols els pardalets que s’ho sabien tot..., però els seus pares, amb més experiència que ell, es van espantar i posar alerta, allò que tant impressionava al seu fill era foc, i eren conscients que el foc, era el seu pitjor enemic.
Aquella gent va fer servir el foc per cuinar, bé, i també per fer venir les mosques, que a l’olor de la carn es van reunir al voltant d’aquell foc amb l’esperança d’arreplegar alguna cosa... Mentre l’home de la panxa grossa es dedicava a tenir cura del foc, la dona parava taula i els nens corrien sense parar amunt i avall. I una vegada la carn feta van seure tots al voltant de la taula i, com no, amb la ràdio a tot volum van començar a menjar.
Aquella gent era una mica estranya, diferent a la que acostumava a passar pel turó. Fins ara, la gent que parava per allà era gent tranquil·la i respectuosa que estenia les seves tovalloles per prendre el sol, o seien recolzades en els arbres mentre llegien plàcidament. Alguns, passejaven pel turó tot observant les herbes o fent fotos dels paisatges. Aquests no, aquests tot ho tiraven per terra i embrutaven, ja fos un paper, una ampolla, les restes de la carn, tot, tot per terra, com si no els importés embrutar o no, i a l’arbret li resultava enigmàtic com, després que l’home de la panxa grossa hagués estat netejant el turó de branques, ara tot ho tirés per terra. Potser després ho recollirien... Però no. Havent acabat de dinar va venir una estoneta de pau i tranquil·litat, tots van callar i van jeure escampats pel turó. Fins i tot van apagar la ràdio. Els pardalets van tornar al costat de l’arbret.
L’arbret va explicar als seus amics com havia anat tot i com era d’estranya aquella gent. Però els pardalets no paraven gaire atenció, estaven contents i ocupats doncs d’entre totes les coses que s’havien tirat a terra, també hi havia restes de pa, i feia tant de temps que no menjaven pa!. El pardal més gran de tots es va quedar a xerrar amb l’arbret sobre el foc. Feia molt de temps, el pardal gran havia vist com un foc gran, molt gran, immens!, arrasava tot un bosc fins deixar-lo erm, sense vida, sense llum, sense color. - Vols dir que el foc pot fer una cosa d’aquestes, si és molt petit!. El pardal gran li contestà: - si, és petit, però també es pot fer gran i devastador! – No serà tant!, digué l’arbret.
Tot d’una, un dels nens es va despertar i va tornar la cridòria al turó. Els pardalets tornaren a marxar i l’arbret va retornar a l’observació d’aquella gent. Els nens i la mare van anar altre cop cap a la platja, aquesta vegada acompanyats pel senyor de la panxa grossa que es va endur la ràdio amb ell. Van estar una bona estona, jugant alb l’aigua i tirant pedres. Mentrestant el foc, s’anava fent més i més petit cada vegada, és més, ja no feia llum ni calor.
I quan ja quasi no quedava llum i el sol estava a punt d’amagar-se, els estiuejants van acabar d’embrutar el turó amb tot el que hi havia a la taula, plats i gots de plàstic, llaunes, ampolles, paper d’alumini i tot de coses desconegudes per l’arbret, i van recollir tots els trastos: la taula i cadires de càmping, la nevera, el para-sol, la ràdio, la pilota i les inevitables paletes de badminton. Allà van deixar la brutícia i les branques recollides pel senyor de la panxa grossa que ara s’havien convertit en un munt de cendres negres. I va ser llavors quan l’arbret va entendre les paraules del pardal gran quan li va parlar del foc. Si aquell foc en comptes de fer-se petit s’hagués fet gran, ara, tot el que envolta a l’arbret, els pares, els arbustos, les herbes i i fins i tot ell, haguessin acabat igual que aquelles branquetes, convertits en un munt de cendra, i ja mai més haguessin tornat els pardals ni els nens amb la pilota i les seves empentes, ni la gent tranquil·la i respectuosa i els passejants que observaven les herbes i feien fotos. Ni tan sols, aquell senyor de la panxa grossa amb la seva família i la seva ràdio haguessin pogut tornar a embrutar el turó.
El dia següent, una nova família va anar al turó, i el primer que van fer va ser recollir la brutícia i les cendres que la gent estranya van deixar el dia abans i assegurar-se que el foc estès ben apagat. I encara que durant tota la nit no va emetre cap llum ni mica de calor, al remoure les cendres, una petita espurna encara mantenia viu el foc..., sort que durant la nit, els arbustos i les herbes que coneixen bé al foc, van fer pinya per evitar que el vent el revifés i acabés calant foc a tot el turó. L’arbret inquiet es va preguntar: - Si torna la gent estranya, aquest cop calaran foc a tot el turó?. I així va viure durant molt i molt de temps temem pel retorn del senyor de la panxa grossa, la seva família i la ràdio. Per sort no van tornar, potser és que a la gent estranya ja no els deixaven sortir de casa...