Plorar en silenci

Hi ha qui riu per no plorar. Hi ha qui riu perquè no te cap motiu per plorar. També hi ha qui riu i sembla que no plora, però també plora, plora en silenci, plora amb un llibre, amb una pel·lícula, amb la música, plora en silenci quan veu patir i plora en silenci davant una injustícia. La resta del temps riu, riu amb un llibre, amb una pel·lícula, amb la música però el que no fa és riure en silenci, per això sempre riu!. És gent que domina l’art de riure.
L’art de riure consisteix en plorar per dins i riure per fora. És una habilitat que costa d’adquirir i que alguns interpreten com una virtut, però qui te aquesta habilitat no s’ho passa gaire bé, sobretot si va acumulant i acumulant plors, perquè corre el risc de sobredosi i tota sobredosi és dolenta. Llavors arriba un dia que sense saber com, tenen una necessitat imperiosa de vomitar totes aquelles llàgrimes que porten dins, i sense previ avis es desencadena tota aquella pena, tot aquell patiment en un plor acompanyat del record d’aquelles coses que l’han estat fent plorant en silenci. I aquell plor és un plor desconsolat i incontrolable, un plor que fatiga l’ànima i descoratja el cor.
Per això, quan vegis una persona que sempre riu, no et pensis que és una persona contenta i optimista, perquè el més probable és que sigui una d’aquestes persones que domina l’art de riure. I si algun dia la veus trista, no preguntis el perquè per què segurament aquell dia les llàgrimes li comencen a fluir per dins. Deixa-la sola i que plori el seu dolor en silenci. I quan la tornis a veure riure, no comentis res, no preguntis res, només gaudeix del seu somriure perquè la teva pena el faria plorar en silenci.