Antics alumnes

Fa uns dies vaig assistir a una trobada entre antics alumnes de l’escola. Quan vaig deixar l’escola no em va costar gaire deixar de pensar en aquells companys encara i mantenir el contacte amb alguns, però era una relació freda, de sopar i copes bàsicament.
Alguns poden pensar que haver estudiat en una escola de prestigi va ser una sort, però per a mi van ser, segurament, els pitjors anys de la meva vida, o almenys són els de pitjor record, i no només pels companys. L’ambient que es respirava en aquella escola de prestigi era un ambient molt allunyat del que un pot imaginar com ideal. Es potenciava la competitivitat, l’individualisme, la disciplina, tres aspectes aquests que no han estat mai part del meu sentir. Mai he estat o crec haver estat, una persona competitiva, mai he volgut competir per res, ni en una competició esportiva, ni en l’àmbit laboral ni en el personal competint per l’amor o l’amistat d’algú. Mai he estat o crec haver estat, una persona individualista, sempre he volgut compartir els aspectes de la meva vida, ja siguin personals o laborals. Mai he estat o crec haver estat, una persona disciplinada, sempre m’he regit per la meva consciència i no per uns preceptes dictats.
La trobada amb els antics companys va ser freda. Al principi protocol·lària amb els més distants i després d’indiferència, i amb els més propers amb algun retret pel distanciament. La primera sensació en aquella trobada va ser d’incomoditat, vaig anar bastant forçat però per altra banda encuriosit.
De tots vaig ser l’únic d’anar sense parella el que va molestar a més d’un, però no tant pel fet de no tenir com de no haver seguit el protocol segons el qual s’havia d’anar amb parella. Va ser considerat aquest un acte d’indisciplina molt propi, d’altra banda, de mi, perquè fins i tot la resta de solters van anar acompanyats. Després, quan tocava trencar el gel i parlar dels triomfs personals de cadascun, tots ells, en una mostra de competitivitat, havien arribat a ocupar grans càrrecs o gran posició social, pràcticament tots en l’empresa de papà, tot s’ha de dir; fins i tot un s’ha permès el luxe d’escriure un llibre de molt d’èxit on parla de la bona sort. Bé, tots no, sempre hi ha algú que desentona del grup i continua sent un assalariat. I més endavant, parlant sobre els guanys i mèrits de cadascun tots ells havien fet grans coses però sempre sols, o així ho expressaven. Quan hem van preguntar a mi que havia fet durant aquests anys, vaig contestar que ajudar i ser ajudat pels meus companys de feina en una empresa de serveis dedicada a servir als ciutadans.
El sopar va transcórrer tal i com es podria preveure, però una cosa em va cridar l’atenció, els mòbils no paraven de sonar, més que una trobada d’antics alumnes semblava un congrés de telefonia... la relació entre ells que es suposava idíl·lica no era més que una cortina de fum, només parlaven de feina, de possessions i de cotitzacions. I aquí va ser quan vaig començar a sentir-me bé i a agrair a la deessa fortuna no haver conservat el contacte amb el companys, no haver combregat amb les doctrines competitives que m’haguessin portat a tenir que atendre contínuament el mòbil, no haver-me convertit en un individu sinó haver compartit i continuar compartint el meu treball, i sobretot, haver estat una persona indisciplinada per no haver de suportar que la meva parella hagués hagut d’aguantar aquell espectacle. Per tot això, un dels millors moments de la meva vida va ser quan vaig deixar aquella escola de prestigi.